Daniel Cascon

Cada vegada em costa més reconèixer Andorra, el meu país: més brutícia al carrer, poc humanisme, trobar-te gent coneguda pel carrer que sembla tenir por de dir-te bon dia o hola. I cada cop més s’acumulen els debats entre grups sobre l’estat econòmic pel qual travessen moltes famílies.
Crec, seriosament, que és el moment que molts ciutadans comencem a demostrar una mica més d’estima pel nostre país, a la vegada que no permetem que el Govern ens menystingui. I això va per tothom, siguem o no andorrans. Calen més iniciatives ciutadanes i més interès per Andorra, també per part dels residents, que també paguen els seus impostos. Si no, correm el risc que es vegi un país mort en societat, amb por de demanar ajudes o de dir quina és la teva opinió. Un exemple és el fet que, a mi, m’arriba gent que m’explica casos de negligència. Però vénen a mi per por d’anar més enllà. D’explicar-ho on s’hauria de fer. En molts casos, fins i tot, podem dir sense temor d’equivocar-nos que s’han incomplert de forma flagrant articles claus de la nostra Constitució. La situació del mercat de l’habitatge n’és un bon exemple.
Jo ara trobo a faltar la meva Andorra. Veig un país que, en bona part, té vergonya de com estem vivint. Amb por, amb esperes de mesos per poder tenir accés a determinada assistència mèdica o social. O totes dues.
Fins i tot, sé de molta gent que, després d’haver viscut molts anys aquí i haver fet possible créixer el país i que arribi a ser el que és ara, al final, han hagut de marxar. I tot, qui sap, per culpa de quatre o cinc famílies que només volen la seva Andorra, sense pensar en els altres.
Veig, tristament, una Andorra que ha abandonat els seus habitants i mira més pel turisme. Amb una legislatura que s’acaba i on ara tot són presses, especialment en temes greus com ara el de l’habitatge. Una Andorra abandonada pel nostre Estat, de qui gairebé es pot dir que es fot del que patim els pobres; només parlen de transferències bancàries o d’opinions de l’església. És vergonyós especialment el discurs que va fer el Ssndic en el darrer dia de Meritxell.
Jo porto tota la meva vida aquí i la sensació que tinc és que travessem per la pitjor crisi social i econòmica. És la meva terra i, em fa mal dir-ho, però la veig corrupta, sense drets, i amb la gran majoria de gent amb por de queixar-se.
Malauradament, tinc la sensació que, avui dia, Andorra és un país mort. En els mesos vinents –ara sembla que a finals de març o inici d’abril– hi haurà eleccions i entenc que, malgrat el fet discriminatori que existeix per a gran part de la població que no pot votar, pot ser... millor dit, ha de ser un moment per canviar la situació.
Perquè Andorra l’ha creat qui ha votat. I la pot canviar, també, qui voti. I ja és hora de fer-ho. Cansa molt escoltar queixes. El que toca, el que s’ha de fer és actuar. I qui té l’oportunitat, qui pot anar a expressar la seva opinió en una urna ho ha de fer.
Espero, de veritat, que la meva estimada Andorra es desperti i revisqui. Pensem, reitero, que qui l’ha fet possible durant 25 anys és la gent, els seus habitants i ciutadans, no pas els governs. Persones com jo, fill d’immigrants que no tinc un nom conegut i que únicament lluito pel meu país, on he nascut amb els meus drets i, espero, que sigui ben aviat una Andorra del segle XXI.