PUBLICITAT

Regles de localització del destinatari dels serveis electrònics de la Directiva Europea de l’IVA

Les regles de localització del destinatari dels serveis introduïdes en la Directiva 2006/112 / CE -també coneguda com a Directiva Europea de l’IVA- quan els serveis electrònics es prestin a un consumidor final es van convertir en un maldecap tant per als subministradors de serveis digitals establerts a la Unió Europea, com per a aquells proveïdors de serveis electrònics establerts en tercers països.

Val la pena dir, que la Directiva 2006/112/CE del Consell, de 28 de novembre de 2006, relativa al sistema comú de l’impost sobre el valor afegit, es va convertir des de la data de la seva entrada en vigor l’1 de gener de 2007 en la norma bàsica comunitària de l’IVA. Cal fer notar, que aquesta Directiva europea ha estat objecte de disset modificacions en només dotze anys, canvis que van ser realitzats a través de disset directives de la UE. A més, en els últims anys el legislador europeu va promulgar 9 Reglaments de Dret de la Unió Europea que disciplinen punts importants en relació a l’IVA comunitari. Aquestes constants reformes de la Llei comunitària de l’IVA han generat confusió i inseguretat jurídica en les empreses que realitzen operacions intracomunitàries i també a les empreses establertes fora de la Unió Europea.

A partir de l’1 de gener de 2015, d’acord amb les regles de localització introduïdes en la Directiva 2006/112/CE per la Directiva 2008/8/CE, de 12 de febrer de 2008, es va produir un canvi d’enorme transcendència per a les empreses, autònoms o professionals que venen o presten aquests serveis electrònics a clients particulars (consumidors finals que no són empresaris o professionals) i que resideixen en altres països membres de la UE.

Aquests serveis electrònics engloben, entre d’altres, serveis de telefonia fixa i mòbil, programes de ràdio o de televisió transmesos a través de xarxes de radiodifusió o de televisió, així com els distribuïts a través d’internet, l’allotjament de llocs web i de pàgines web , el manteniment a distància de programes i d’equips, accés o descàrrega de música, pel·lícules, jocs, inclosos els d’atzar o de diners, revistes i diaris en línia, contingut digitalitzat de llibres i altres publicacions electròniques, o l’ensenyament a distància.

La Directiva 2008/8/CE va introduir noves regles de localització aplicables als serveis de telecomunicacions, els de radiodifusió o televisió i els serveis prestats per via electrònica prestats a destinataris que no tinguin la condició d’empresaris o professionals (particulars o consumidors finals).

Tots aquests serveis es consideren prestats en el lloc de residència del consumidor i passen a gravar-se a l’Estat membre de la UE on el destinatari del servei estigui establert, tingui el seu domicili o residència habitual, independentment del lloc on radiqui o estigui establert el prestador dels serveis. Recordem que aquestes normes de localització van resultar aplicables des de l’1 de gener del 2015.

Conseqüentment, després de la reforma legal introduïda, tots els serveis prestats per via electrònica tributen a l’Estat membre d’establiment del destinatari, tant si aquest és un empresari o professional com si és un particular, i tant si el prestador del servei és un empresari establert a la UE com si està establert fora d’aquesta.

Abans d’aquesta reforma legal, les prestacions de serveis electrònics a consumidors finals per part d’empresaris de la UE es gravaven al país del proveïdor, mentre que, si el prestador era un empresari establert fora de la UE, el servei es localitzava on estigués establert el destinatari.

Per tant, la Directiva 2008/8/CE introdueix canvis destacats en els règims especials d’IVA dels serveis prestats per via electrònica. En aquest sentit, es modifica el règim especial dels serveis prestats per via electrònica a particulars per part de proveïdors no establerts a la UE, que també rep el nom de règim exterior a la Unió. Aquest règim és de caràcter opcional -poden acollir-se voluntàriament les empreses prestadores d’aquests serveis- i, com s’ha dit, representa una mesura de simplificació, en permetre als obligats tributaris liquidar l’IVA per la prestació d’aquests serveis a través de la plataforma d’accés dels serveis electrònics que l’Administració Tributària de cada estat posa a disposició dels contribuents a l’estat membre en què estiguin identificats, la qual cosa els evita haver de registrar-se en cada estat membre on realitzin les operacions (estat membre de consum). Per poder acollir-se a aquest règim especial, l’empresari o professional no ha de tenir cap tipus d’establiment permanent ni obligació de registre a l’efecte de l’IVA en cap Estat membre de la UE.

Aquest nou servei electrònic que es troba a les webs de les administracions tributàries dels països pertanyents a la UE, se li ha denominat Mini One-Stop Shop (MOSS) o en espanyol Mini finestreta única i té com a finalitat minorar les càrregues fiscals indirectes que van comportar per als operadors les noves regles de localització d’aquests serveis que van entrar en vigor al gener de 2015.

D’altra banda, s’incorpora un nou règim especial denominat règim especial aplicable als serveis de telecomunicacions, de radiodifusió o de televisió i als prestats per via electrònica per empresaris o professionals establerts a la Unió Europea però no en l’estat membre de consum, que és aplicable, quan s’opti per ell, als empresaris o professionals que prestin els serveis indicats a particulars en estats membres en què aquest empresari no tingui la seva seu d’activitat econòmica o un establiment permanent. En els estats membres en què l’empresari es trobi establert, les prestacions dels serveis electrònics que presti a particulars s’han de subjectar al règim general de l’IVA.

Així doncs, el legislador comunitari va crear un règim especial d’IVA per a les empreses de la UE que presten aquests serveis a ciutadans de la Unió de diferent país que el seu. L’ha denominat règim interior de la Unió, ja que ja hi ha un altre règim especial similar a aquest per a les empreses de fora de la UE que venen aquests mateixos serveis i que, com hem vist anteriorment, per diferenciar s’anomena règim exterior de la Unió.

Cal tenir present, referent a això, que en el règim de la UE, l’Estat membre d’identificació ha de ser necessàriament l’Estat membre en què l’empresari o professional hagi establert la seu de la seva activitat econòmica o, en cas que no tingui la seu de la seva activitat econòmica a la UE, l’Estat membre en el que compti amb un establiment permanent; quan tingui un establiment permanent en més d’un Estat membre, podrà optar com a Estat membre d’identificació per qualsevol dels estats en els quals tingui un establiment permanent. Mentre que, en el règim exterior a la Unió, l’empresari o professional podrà triar lliurement el seu Estat membre d’identificació.

Comenta aquest article

PUBLICITAT