PUBLICITAT

De lladres i serenos

S’estima que aproximadament un 5% dels furts es produeixen per causes de cleptomania. Etimològicament aquest trastorn psíquic prové del grec ......μ...: un mot compost format per ........(prendre) i μ.... (obsessió), per tant, entenem cleptomania com l’obsessió de prendre o de furtar. Però malgrat que parlar de patologies d’aquest tipus sigui clarament un tabú, el cert és que hi deu haver un percentatge gens menyspreable de la població que ho pateix. De fet, per adonar-nos-en només cal mirar el nostre entorn: la majoria de comerços estan fornits amb càmeres de videovigilància, hi ha establiments amb els carros protegits amb alarmes i quan hem de signar un document sovint ens donen un bolígraf que està lligat per evitar que desaparegui.
Diu el refrany que ‘l’ocasió fa el lladre’, com si tots estiguéssim exposats a obrar malament si les circumstàncies ens ho permeten. I és que la línia entre “prendre” i “furtar” és molt fina. Si ens preguntessin si hem robat mai, tots respondríem que no, perquè quan ens enduem el sabó d’un hotel considerem que l’hem pagat, però si el que hem pres és el barnús, la cosa ja canvia. De fet, ens en faríem creus del que la gent és capaç d’emportar-se dels llocs, una amiga que té un restaurant m’explicava un dia que fins i tot algun cop se li han endut l’ambientador que penja dins la tassa del vàter. Que per cert, no em vull ni imaginar on se’l guarden per prendre’l cap a casa...
El que és curiós és que ens encanten els sentits figurats amb el verb ‘robar’, quan una cosa ens encanta diem que ens ‘té el cor robat’; quan considerem que no s’ha arbitrat bé, ens ‘han robat el partit’; si ens demanen ajuda, ens ‘roben una estona’; i quan algú ha plagiat alguna cosa, l’acusem de ‘robar una idea’. Així mateix, malgrat que encara no ho recull cap diccionari, parlem d’un ‘robat’ quan ens han fet una foto sense autorització prèvia, és a dir, de manera espontània i sense que ens n’haguem adonat.
Ara bé, la perspectiva canvia quan ens prenen alguna cosa material. Vas a la Policia a reclamar que t’han robat alguna cosa, que s’han endut allò que és teu i resulta que sense violència és tan sols un furt! Maleïda semàntica... Sobretot ens indigna perquè en la majoria dels casos no s’hi pot fer res. Per altra banda, quan sentim històries de lladres de coll blanc, delictes de frau, apropiació indeguda o de malversació de cabals públics, no ens alterem tant perquè ho veiem en la distància. Deu ser perquè des de ben xics juguem a ‘polis cacos’ i ens fascinen les llegendes de bandolers com Roobin Hood, Serrallonga o Joan Serra, ‘La Pera’. Potser perquè triomfen els serials policíacs i ens enganxen les novel·les de lladres i serenos. O senzillament perquè ens encanten el mites i els herois, tant el bons com els dolents. I és que els personatges ficticis no els jutgem igual que els de carn i ossos. Feta la llei feta la trampa perquè al cap i a fi, com diria Xavier Bosch, «tots tenim un titular a cinc columnes que ens pot ensorrar la vida».

Comenta aquest article

PUBLICITAT