Andorra i països catalans
P er a endinsar-nos en les relacions d’Andorra amb els Països catalans, en els darrers cinquanta anys que és el període d’expansió i ús del terme de manera habitual i d’una manera esquemàtica, proposo cinc cites. La primera és un precedent i les altres quatre són explícites d’aquesta relació.
El precedent no pot ser altre, i és obligat de partir del que deia Antoni Fiter i Rossell l’any 1748 en el Manual Digest on queden clares quines relacions tenia Andorra amb la resta de països catalans. En suma las Valls de Andorra enlo Espiritual, y enlo temporal, en lo Eglesiastich, y enlo Secular, en lo Phisich, y natural, y en lo Moral, en lo Idioma, aduch Curial, enlo modo, y moda de Vestir, en los Costums, y geni, son pròpia, Verdadera, y llegítima Cataluña, com â part, y porció de dit Principat, y per consegüent son sos naturals, propis, Verdaders; y llegitims Catalans en tot rigor; essent esta veritat tan visible, y evident, que sols pot deixa de Veurerla, y Coneixer, qui vulla afectadament, y pertinasment ferse Ciego, y obstinadament Vestirse, y no despullarse may de un hacmor, y esperit Verronistre. Una cosa sola hi ha tant solament, que no participan, del principat de Cataluña los Andorrans, y sas Valls, que enlo respectiu al Govern, al Civil y Criminal, al Politich, y Economich de dit Principat, ni han participat may, desde sa restauració del poder dels Moros; aventse governat de eix temps per lo Espay de cerca de 10 sigles fins al temps present ab son peculiar Govern, ab las disposicions del dret Comu, y patrias peculiars, Consuetuts; y finalment ab sa particular, y peculiar política, y Economia, com veurem en lo capítol seguent.
El Manual Digest es produeix com a reacció als problemes generats a partir del Decret de Nova Planta de Felip V el 1716. En anul·lar-se les Constitucions de Catalunya, les Valls andorranes van haver d’iniciar un meticulós i conscient procés i camí d’identificació i justificació pròpia que comportava la distinció i separació de tot allò que els podia fer semblar a una terra catalana més, per tal que no hi haguessin confusions i es preservessin els drets històrics propis dels andorrans, tan econòmics com judicials i polítics.
La neutralitat tradicional andorrana serà doncs reconfigurada i institucionalitzada i anirà conformant l’esperit dels andorrans que troba la seva màxima expressió en la sentència de fer l’andorrà, recollida pels diccionaris catalans a partir del segle XIX.
La segona cita, però primera referència escrita del terme països catalans, incorporada a textos andorrans, apareix el 1971 al llibre 693 anys després d’Antoni Morell i Mora i Elidà Amigó i Muntanya amb un magnífic pròleg de Baltasar Porcel. Curiosament en aquest llibre també hi apareix per primera vegada a nivell escrit el terme andorranitat.
Es tracta d’un recull d’entrevistes a diferents personalitats i en la de Josep Fontbernat i Verdaguer, expolític exiliat català que va participar als Fets de Prats de Molló amb Francesc Macià i va ser exdirector general de Radiodifusió de la Generalitat de Catalunya el 1937 i que va retirar-se a Andorra la Vella on va treballar per a l’empresa estatal francesa Sofirad (Sud-Radio), en una de les preguntes va respondre:
Jo soc un nacionalista, però no en el sentit retrògrad de la paraula. Per què la Societat de Nacions de Ginebra va fracassar? Perquè era una Societat d’estats i no de Nacions. I la ONU, ara? Tres quarts del mateix. La nació és natural i l’Estat artificial. Jo crec que el futur d’Andorra està en ser una nació, una nació federada amb Catalunya, València, Mallorca, el Rosselló i tots els països catalans.
La fita de 1993, en que el Principat d’Andorra assoleix el seu reconeixement internacional com a estat de dret, és decisiva per a poder entendre que cal donar a aquest territori la denominació Països catalans. La tercera cita doncs és el discurs a Nova York del Cap de Govern d’Andorra Óscar Ribas i Reig el 28 de juliol de 1993 en ocasió de l’ingrés del Principat d’Andorra i a l’Assemblea General de les Nacions Unides.
En realitat som una vall. I la vall és una forma de vida. És casa, aigua i habitatge i, per tant, una comunitat a mida de la persona i de la família. Tal com les grans valls del Ganges o del Nil han estat bressol de grans civilitzacions, la nostra petita vall del Valira també ha decantat, a través dels segles, una identitat nacional que no s’ha fet contra res ni contra ningú. Ans el contrari, hem estat sempre un país d’acollida i una vall oberta a tothom qui hi ha vingut. És precisament des de la nostra identitat que volem l’aportació de la nostra personalitat col·lectiva. Perquè identitat i universalitat són perfectament compatibles i juntes constitueixen la sòlida base de l’intercanvi de cultures, fonament necessari per a bastir un món de pau i llibertat. És per això que per a obrir-se a la projecció exterior, convé donar, primer, cohesió a la pròpia identitat. Tenim ben clar que per a fer coses i comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots; però també que, per a ser, cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres arrels són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial. És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March i Salvador Espriu, la que es parla des de Fraga (a l’Aragó) fins a Maó (a l’illa balear de Menorca) i des de Salses (al Rosselló francès) fins a Guardamar (a les terres meridionals del País Valencià). És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant d’aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.
Permeti’m que acabi citant la llegenda que figura en el nostre Escut nacional: Virtus Unita Fortior (l’acció o la força unida és més forta), que s’avé als objectius que s’han fixat les Nacions Unides.
La quarta cita és un text del 1993 d’un article propi explicatiu sobre Andorra i la Universitat Catalana d’estiu en ocasió dels seus 25 anys, després de sis anys de participació a la UCE de la Societat Andorrana de Ciències (el 2017 n’ha fet 30).
[...] la Societat Andorrana de Ciències decidí entrar activament a participar en la projecció de la realitat andorrana en el marc cultural més immediat al propi. Es tractava naturalment de l’àmbit dels països catalans, entesos com a domini geogràfic en el qual hi ha una mateixa llengua dominant i lligada a aquesta un fet cultural específic comú i diferenciat, el català. Entrar en el que consideràvem la plataforma de debat intel·lectual catalana més oberta, participativa, plural i àmplia, amb l’interès de donar a conèixer millor Andorra i també de conèixer millor la resta de països catalans, deixar ben clara la pertinença, adhesió d’Andorra, lingüísticament i culturalment , a la catalanitat. Però no des del punt de vista de dependència sinó de part integrant de l’essència. Aspectes però dels quals no se’n pot derivar, desprendre o deduir una pertinença o integració política. I justificadament, car les trajectòries nacionals han estat diverses des dels inicis per andorrans i catalans, com els gentilicis han posat de relleu, malgrat la mútua, tradicional i encertada consideració de germans.
Finalment la cinquena cita remet a un altre text propi publicat al número 8 de la revista Mirmanda el 2013, sobre Els Països Catalans, i dins l’article El plurinacionalisme català i la via andorrana vaig escriure: Avui, la conscient secessió del Principat de Catalunya de la resta dels Països Catalans, demanada per una part important del poble català, o la via catalana empresa pel nacionalisme polític català al marge dels altres països catalans, confirma la realitat del plurinacionalisme polític dels Països Catalans.
És a dir que els Països Catalans constitueixen una nació de llengua i de cultura, conformen a la vegada diferents nacionalitats per a respondre a diferents realitats, projectes i aspiracions polítiques.
No importa com s’escrigui la denominació Països catalans, amb majúscules, minúscules o combinades. Sí que importa, però, que el seu significat sigui significant, és a dir clar i reflecteixi la realitat, això és per ser l’espai on la llengua catalana i la cultura que se’n deriva s’ha emmarcat històricament d’una forma pròpia.