Tallar ales abans que privilegis
La desaparició del periodista Jamal Khashoggi ha reprès un debat que sempre ha estat present i que sembla que mai tindrà fi: la llibertat d’expressió. El rebombori d’aquesta notícia ha sigut elevat sobretot per les persones i els règims que hi han pres part, però el cert és que diàriament es coneixen desenes de situacions i notícies que tenen com a problemàtica principal la manca de llibertat. I no cal mirar de portes enfora. Segurament, tots coneixeu a algú (o fins i tot, vosaltres mateixos) que en algun moment s’ha sentit privat de la seva llibertat. I és que tant s’hi val si s’és periodista, banquer, professor o capellà. La llibertat d’expressió és un principi que dona suport a la llibertat d’un individu o d’una comunitat per articular les seves opinions i idees sense por a represàlies, censura o sancions. Sense importar la professió que es desenvolupi.
Els fets passats ens demostren que els més forts i poderosos sempre han fet callar als més dèbils i a aquells que –per a ells– eren un destorb. Ho veiem, per exemple, en Stalin. El dictador va voler «corregir» la història esborrant d’algunes fotografies a amics i col·laboradors caiguts en desgràcia, com Lev Trotski i Nikolai Yezhov, cap de la policia secreta soviètica. Avui dia, aquestes fotografies manipulades han tingut tanta difusió que són un exemple del totalitarisme de Stalin. I no va ser l’únic dictador que va exercir el seu poder. Un dels més ferms va ser Hitler. Només per nomenar una de les moltes barbaritats que va protagonitzar, podem fer esment de la crema de llibres que va tenir lloc a Berlín el 10 de maig de 1933. Va ser una acció del partit nazi que tenia com a objectiu condemnar nombrosos títols i als seus autors a l’ostracisme per antialemanys. En total, es van arribar a cremar 25.000 llibres de 94 escriptors. Només aquella nit, es va deixar sense llibertat d’expressió a gairebé 100 escriptors i a milers de lectors que compartien la seva opinió. Aquests són tan sols alguns exemples, però si teniu curiositat, només us cal fer ús de les hemeroteques i d’Internet per conèixer els infinits casos de censura que ens explica la història.
Tot i això, com ja era d’esperar, el sector que s’emporta la palma pel que fa a la a manca de llibertat és el dels mitjans de comunicació. I és que no cal esmentar les nombroses actuacions de censura que pateixen diàriament qualsevol de les plataformes informatives i comunicatives que estan disperses pel món. Si pensem en la impremta, em venen al cap les grans portades de El Jueves. Recordeu una caricatura dels actuals reis Felip VI i Letizia al llit? El jutge Juan del Olmo va segrestar la publicació, de manera que va aconseguir que la portada es difongués per tot Internet, convertint-la així en una de les imatges icòniques del setmanari. I en el 2014, la publicació va passar per una experiència semblant, encara que en aquest cas la censura va venir per part dels editors.
La veritat és que ens cansaríem d’anomenar casos i casos de privació de llibertat, i és que el problema és que ja no són només els alts càrrecs els qui posen fre a les opinions, sinó que –sovint– són els de dins mateix els qui per por a represàlies econòmiques o socials decideixen tallar-se les ales abans que algú altre els hi talli els privilegis que tant els cega.