Prestatgeries plenes de tresors
No hi ha res millor que fullejar un llibre per primera vegada. Per a mi, el màxim plaer literari és descobrir els secrets que amaguen les pàgines d’una publicació i sorprendre’t amb cadascun dels descobriments que et proposa. O conèixer a fons tots els personatges... M’encanta reviure a consciència les seves històries i imaginar totes les gestes i aventures que ens expliquen, siguin verídiques, fictícies o –perquè no– premonitòries.
Us preguntareu perquè aquesta exaltació a l’art literari. Doncs bé, ahir va ser el Dia de la Biblioteca i no m’he pogut estar de retre homenatge a un dels indrets més sagrats en l’àmbit del patrimoni i la cultura a escala mundial. Des de l’any 1997, l’Associació Espanyola d’Amics del Llibre Infantil i Juvenil promou aquesta celebració en record de l’incendi que va patir la Biblioteca de Sarajevo durant el conflicte dels Balcans, l’any 1992. Després del brutal atac, el metge i historiador croat Mirko D. Grmek va encunyar el terme memoricidi per definir la destrucció de la memòria i el tresor cultural de l’enemic. La iniciativa va néixer per traslladar a l’opinió pública la importància de la Biblioteca com a lloc de trobada dels lectors de totes les edats amb la cultura i com un instrument de millora de la formació i la convivència humana. És per això que en la majoria de biblioteques se solen organitzar diferents activitats o serveis especials per commemorar dita jornada.
Per retre homenatge com cal alguna cosa o esdeveniment, en aquest cas una Biblioteca, cal conèixer la seva història i origen. Per tant, permeteu-me fer un petit pas enrere en la història. Les biblioteques van néixer en els temples de les ciutats mesopotàmiques, on des del principi van tenir una funció conservadora i de registre de fets lligats a l’activitat religiosa, política, econòmica i administrativa. A més, eren un lloc de refugi per als escrivans i sacerdots. Però com tot, cada civilització tenia les seves especificitats. Els egipcis, per exemple, diferenciaven dos tipus diferents de biblioteques: les Cases de Llibres, que feien de fitxers per a la documentació administrativa, i les Cases de la Vida, que eren centres d’estudis per als escribes i on es feien les còpies. Roma i l’antiga Grècia, en canvi, concebien les biblioteques d’una forma més similar a l’actual. Les desvinculaven dels temples i la religió i les feien servir com a mitjà de divulgació de la història i la cultura.
El que vinc a dir és que no importa la grandària o importància de cada Biblioteca. Totes per si soles guarden part dels béns més preuats per a la humanitat. I és que per molt que avui dia ens hagin envaït les noves tecnologies, res explicarà millor la història que les paraules inscrites en els antics manuscrits, pergamins o documents que en el seu temps ja van ser escrits amb la intenció de perdurar i proclamar la història. Diuen que una imatge val més que mil paraules. Però això no sempre és cert. La màgia que et proporciona un text escrit per qualsevol escriptor (sigui de l’època que sigui i tracti el tema que tracti) no es pot trobar en la tecnologia. El fet de poder-te imaginar les situacions, recrear-te en les paraules ambigües o arribar a veure els personatges amb la teva pròpia ment són sensacions que –si s’és lector– no es canviaran per res del món.