PUBLICITAT

Joan Ramon Baiges

Posar peces diferents per una maqueta «més visual», escriure titulars curts i entenedors i apostar pels reportatges, molts reportatges. I tenir sempre una bona foto per una portada «diferent». Buscar temes i fer cafès, que les rodes de premsa no serveixen per res. Fer favors als que et fan favors i callar quan els enemics t’expliquen els secrets. Cuidar les fonts, sempre, fins i tot quan no hi tens afinitat. Saber jugar les cartes quan toca i retirar-se abans de perdre. 


Com tots els bons periodistes, el JR (per mi sempre Joan Ramon) té un punt d’obsessió per la feina, però no la d’escriure ni la d’organitzar la redacció, la que realment l’interessa: els moviments polítics i els rumors interns, les mentides o les mitges veritats, aconseguir aquell document que saps que hi és però que ningú ha vist, aquella reunió que s’ha fet d’amagat. La cultura sovint l’espanta i els esports són d’una altra dimensió. Els titulars curts i directes, l’especialitat. 

 

Avui marxa un home que, més enllà dels seus defectes i virtuts personals i professionals, és fidel i bona persona, i a qui trobarem molt a faltar

Però sobretot, i per damunt de les virtuts i els defectes professionals i personals, el Joan Ramon és fidel i molt bona persona. Un home tossut, despistat i sovint rondinaire, especialment si l’agafes en un dia negatiu. Directe, sincer i orgullós, però també comprensiu. Una persona que mai té un «no» a la boca quan li demanes per parlar, encara que el que li diguis no sempre li agradi. Amic dels seus amics i enemic dels enemics dels seus amics.


Un home que et dirà que marxis a casa el dia que t’hagin donat una mala notícia i que et canviarà la guàrdia del cap de setmana quan no et trobis bé. Una persona que et trucarà dia sí i dia també per saber com estàs quan sàpiga que tens un problema important. Un jefe que marxarà fent veure que té un sopar amb la seva filla el primer dia que assumeixis un càrrec perquè perdis la por a «la portada en blanc» i que, en acabar, et contactarà per explicar-te la seva primera vegada. Un cap que es posarà nerviós amb els joves i nous redactors que encara no dominen el país perquè els anys li han robat la paciència, però que confia i sap delegar en els altres per reconduir la situació. Un home complicat, amb manies, i la bogeria pròpia dels bons periodistes, que l’obliga a seguir connectat a l’actualitat encara que marxi de vacances. Un jefe que lluitarà perquè no et facin fora si creu en tu i serà tan humil que ni tan sols t’ho dirà; un home que et pararà tots els cops sense presumir d’haver-ho fet; un home que donarà la cara per tu el dia que t’equivoquis o el dia que un polític, advocat o directiu perdi els nervis per haver publicat la veritat i t’escridassi al mig del carrer. Un jefe que, aquest dia, a més de donar-te suport, et recordarà perquè vas triar estudiar periodisme. 


Un cap que, amb tots els seus defectes, sortirà del seu despatx per explicar-te una brometa que se li acaba d’acudir –i que gairebé ningú entendrà– per trencar el gel del soroll dels teclats. Un cap que et demanarà ajuda amb el mòbil «del dimoni» i t’explicarà aventures que és millor no desvetllar en públic. I que, un dia, de tant en tant, quan ja només quedin dos o tres redactors treballant i a punt de tancar l’edició, sortirà, es fumarà un cigarret –quan fumava– i t’explicarà, de tu a tu, una de les 1.001 anècdotes periodístiques viscudes. 


Un home que ha estat al capdavant d’aquest mitjà durant 21 anys i que avui ha decidit marxar. Marxa, per mi, un jefe amb qui no m’he entés gens al principi, amb qui m’he cridat al mig de la redacció, amb qui m’he barallat mil i una vegades i amb qui, de cop, un dia, després d’una forta desavinença, vaig retrobar com un cap de qui poder aprendre, preguntar i, per sobre de tot,  amb qui poder confiar. Amb qui discutir d’actualitat, de periodisme i, sobretot, de política. De la d’aquí i de la de fora, sense coincidir gairebé mai en cap de les dues. Una persona amb qui m’he pogut enfadar sense necessitat de demanar-nos disculpes. Podies arribar l’endemà, o simplement esperar mitja hora després de la roda de premsa de la discòrdia, i tot havia passat. Discussions purament periodístiques que morien un cop estaven plasmades al paper. El paper, el seu millor amic. Per si de cas les màquines fallen, un exemplar guardat al seu despatx cada dia. El d’EL PERIÒDIC i el de la competència, per si de cas. 


I a tancar d’hora sempre que es pugui, que res no justifica arribar a casa passades les 23 hores si no hi ha una notícia d’última hora important. Cap dels oloradors i el cafè, sol, i a qualsevol hora. Avui ha decidit marxar una persona que sempre ha deixat la porta oberta del seu despatx. Un home a qui sempre pots trucar, independentment que sigui festiu, cap de setmana o estigui de vacances. Una persona que, per a mi, ha sigut primer cap, després company i finalment amic. Una persona que he vist entrar i sortir cada dia d’aquestes quatre parets i que ha confiat en mi des del primer moment. Un home a qui tinc una llarga llista de coses per agrair. Un home que, entre tots els seus defectes i virtuts, ha sabut afrontar els problemes i les dificultats dels anys amb dignitat i energia. Un home que, com molts altres companys, avui decideix emprendre un nou camí i a qui trobaré molt a faltar. 


Jefe, company, amic, ens veiem (i ens llegim) aviat. Molta sort! 

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT