Ara amb la ‘i’
Des de ben petita que m’han agradat els jocs de paraules, els embarbussaments, les endevinalles, en definitiva, jugar amb lletres i paraules. Per això, admiro els enigmistes, els crucigramistes, els lexicògrafs i també els divulgadors lingüístics. Fa uns anys, em va fascinar l’exercici d’estil de Xocolata desfeta de Joan Lluís-Lluís, en què l’autor escriu 123 versions diferents del mateix relat. Ara bé, el treball estilístic més ardu que s’ha publicat crec que és La disparition de Georges Perec, es tracta d’un lipograma sense precedents atès que l’autor va ser capaç de bastir una novel·la en francès de més de tres-centes pàgines sense la lletra ‘e’. Enguany, Adrià Pujol n’ha fet una traducció també lipogramàtica al català, en aquest cas prescindint de la lletra ‘a’, amb el títol L’eclipsi. No sé si hi deu haver cap adjectiu per descriure l’enginy de l’escriptor i la vàlua del traductor d’aquest monument lingüístic...
I de la constricció de la ‘e’ i de la retracció de la ‘a’ passem a la proposta de propagació de la ‘i’. Em refereixo a l’article Amb ’i’ inclusiva de l’escriptora Bel Olid en què planteja la introducció d’un gènere neutre en substantius i adjectius per fugir del binarisme. Segons l’escriptora, en castellà en certs sectors ha sorgit la iniciativa d’emprar la flexió en ‘-e’ per evitar marcar el gènere, de manera que la llengua no resulta excloent i tothom hi té cabuda. Així, per dir ‘hola a todos/as’, diríem ‘hola a todes’. En català, en canvi, encara no ha sorgit cap alternativa per trencar amb el binarisme de gènere, cosa que, segons Olid, podria fer reduir (encara més) el nombre d’usuaris de la nostra llengua. I tenint en compte que l’opció de la ‘e’ castellana no funciona en català, l’escriptora basa la seva proposta en l’ús de la ‘i’. Així doncs, com si d’una oda al xipella es tractés, passarem de tenir ‘advocats i advocades’ a tenir ‘advocadis’. Olid és conscient que la seva proposta no agradarà als lingüistes (ara lingüistis) perquè com bé diu és una solució artificial, forçada i que afecta directament els fonaments de la llengua però creu que cal trobar la manera de posar punt final al binarisme.
Personalment, no és que no m’agradi la idea de tenir una llengua ‘inclusivi’ però crec que cal que siguem seriosos i deixem els jocs estilístics i les transgressions per la literatura i els moments d’oci. A més, és important recordar que el gènere és la categoria gramatical que estableix (de manera convencional) la manera de distribuir els substantius. Per això diem que el sucre és de gènere masculí i la sal és de gènere femení, però la sal i el sucre no tenen sexe. És ben curiós que vulguem tornar als orígens, en llatí hi havia un gènere neutre però en el pas de l’evolució els parlants van decidir no mantenir-lo. De fet, la proposta de flexió amb la ‘–i’ es podria considerar una iniciativa positiva per recuperar i estendre el tret més singular del palar xipella i així tots faríem l’articulació en [i] de les vocals neutres posttòniques finals. M’encanta sentir com el meu amic Joan canta: ‘Lis oquis van descalcis’.
Per altra banda, els defensors del gènere neutre posen com a exemple l’èxit que ha tingut la introducció del pronom neutre a la llengua sueca. Fa aproximadament tres anys, l’Acadèmia Sueca va decidir incloure oficialment el pronom neutre ‘hen’. Fins llavors, els suecs tenien el pronom masculí ‘han’ (ell), el femení ‘hon’ (ella) i ara ‘hen’, sense gènere, inspirat amb el pronom neutre ‘hän’ que existeix en finès. Després d’anys de revindicacions feministes, aquest pronom avui s’usa amb normalitat per promoure la igualtat, per parlar de persones transsexuals i referir-se als que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres. En els darrers anys aquest pronom s’ha anat introduint en diferents àmbits, però són sobretot els joves els que l’han incorporat més ràpidament en el seu vocabulari. I és justament per aquest ús generalitzat que l’Acadèmia Sueca va acceptat incloure’l al SAOL, el diccionari de referència de la llengua sueca. Ara bé, inventar un nou gènere i aconseguir que s’estengui va més enllà d’un simple joc estilístic, no podem manipular el llenguatge, perquè llavors no ens queixarem d’haver perdut parlants (que no crec que en perdem per aquest motiu), sinó que lamentarem que s’hagi estrafet la llengua.