PUBLICITAT

Feminisme, masclisme... o bé humanisme?

Actualment es parla molt de la demanda, per part de les associacions feministes, de la despenalització de l’avortament. Aquesta demanda ja s’ha convertit en un tema de debat per a les futures eleccions generals i, fins i tot, el Govern del copríncep francès, Emmanuel Macron, s’haurà de pronunciar sobre la penalització de l’avortament a Andorra. 

Ningú no posa en dubte que, d’una banda, el dret a l’avortament és un fet imparable en el món en què ens desenvolupem. La demanda és ben legítima. D’altra banda, és evident que el nostre model d’Estat actual és incompatible amb un projecte de llei pel dret a l’avortament. I, com ja va subratllar el senyor Vicenç Mateu, no es pot desvincular el debat de despenalització de l’avortament d’una qüestió institucional perquè «implicaria la renúncia del copríncep episcopal». Hem d’admetre que el nostre arquetip institucional ha estat la garantia de la supervivència del país. No es poden ignorar actuacions concretes més o menys recents, per exemple quan un copríncep va ajudar Andorra en la recerca de solucions o dificultats en l’àmbit internacional en la recent crisi bancària. O quan l’altre copríncep va arribar fins a la intervenció del Vaticà durant la Segona Guerra Mundial perquè Andorra estava a punt de ser engolida. 

Ara bé, la meva pregunta és la següent: en la societat andorrana actual, que fa poc va viure una crisi bancària important, una problemàtica creixent pel preu de l’habitatge, que no permet a molts ciutadans de viure dignament, les negociacions de l’acord amb Europa..., realment la llei de l’avortament és una prioritat?

Jo crec que un canvi de patró institucional una vegada assolida la integració plena d’Andorra en l’àmbit fiscal i econòmic europeu, però salvaguardant algunes de les especificitats que van permetre la sobirania del país, no comportaria en cap cas un «salt al buit». I permetria la despenalització de l’avortament. Però com es pot assolir un acord amb Europa que respecti el nostre «delicat sistema d’equilibris» sense el suport dels coprínceps?

A l’Andorra actual, després de la crisi bancària, el problema de l’habitatge o les negociacions amb la UE, realment l’avortament és una prioritat?

Continuem amb les aspiracions «feministes». En primer lloc, recentment la presidenta d’Stop Violències va criticar que durant la fira es repartís una revista amb la fotografia d’una dona despullada en un anunci. Què fem, doncs, amb el dret de la dona de disposar del seu propi cos? Una dona només pot disposar del seu cos en cas d’avortament? Si aquesta dona va decidir ensenyar el seu cos, és el seu dret, oi? I no per això està oferint «una imatge de dona de consum i de plaer»! Això ja suposa una lectura personal i moral per part vostra, que igualeu nuesa amb sexe, amb concupiscència o amb obscenitat sexual.  En la cultura grecoromana, base de la nostra, no hi havia una visió negativa de la nuesa humana. La visió negativa de la nuditat s’ha imposat en gran part del món, a causa de l’expansió i del colonialisme de la cultura cristianooccidental que vosaltres mateixes critiqueu! Per exemple: Acció Feminista va considerar que el full de mà de la cinquena edició del festival de música religiosa Canòlich Music Festival, jugava «perillosament amb els drets humans», ja que «destria i en potencia uns per sobre d’uns altres» i «ignora aquells que no encaixen en el seu dogma». 

Sincerament, considero aquestes polèmiques fútils. A més, esteu nodrint el sistema patriarcal ja existent que preteneu combatre. Imposeu un perfil de dona o de feminisme que és excloent i, per consegüent, gens humà!

En segon lloc, jo com a dona no em reconec en el feminisme actual. I em vaig sentir menys aïllada quan vaig llegir les paraules de la periodista Meritxell Prat en un dels seus articles, titulat Feminisme llunyà que cito: «Soc dona i feminista. Però ho dec ser a la meva manera perquè hi ha coses que no entenc ni comparteixo». Puc afirmar que fa ben poc les associacions «feministes» del país desconeixien el que diu el protocol en casos d’agressions o d’abusos sexuals, i aquesta informació me la va confirmar la mediadora de l’Associació de Dones d’Andorra. Violència de Gènere i Domèstica va aprovar el dia 5 de juny del 2018 la Guia de col·laboració i protocols d’actuació en casos de violència de gènere i violència domèstica. Aquest document actualment està disponible a la pàgina web d’Afers Socials. És un fet extremadament desencisant, ja que aquestes associacions es presenten en una posició de poder aconsellar i acompanyar víctimes d’agressions o abusos sexuals, fet que malauradament pot posar una víctima en posició de situacions de risc social, de desemparament o d’indefensió davant d’una intervenció policial i judicial. Com va subratllar la periodista, «resulta que tenim unes associacions de dones i associacions feministes que posen el crit al cel per utilitzar un vocabulari determinat, però quan els preguntes pels protocols d’actuació en aquests casos et responen amb silenci o amb un ‘no ho sé’». Així doncs, com poden ser «un recurs d’ajuda [...]?».

Finalment, per mi el més «indignant» no és «sentir com s’omplen la boca de feminisme i de defensa de drets quan en realitat no tenen ni idea del que parlen». El més indignant és quan admeten que la víctima viu una situació clara d’injustícia i reconeixen a més que hi ha un buit entre associacions feministes i institucions del Govern en el seguiment d’una víctima d’agressió sexual o d’abús, però la resposta de la mediadora de l’Associació de Dones d’Andorra és: tot és un «cacau»! I, val més «girar full» tot i la injustícia! El crim més punible no és pas la ignorància, sinó la indiferència! Per acabar, citaré Martin Luther King: «La nostra generació no es lamentarà tant dels crims dels perversos com de l’estremidor silenci dels bondadosos». Ell mateix va afegir que «arriba un moment en què el silenci és traïció». No, no es tracta d’un problema de masclisme ni de feminisme, sinó de manca d’humanisme en la societat actual.

Comenta aquest article

PUBLICITAT