En peu de guerra
Dilluns, vaig emocionar-me enormement quan vaig veure el poble andorrà fent un gran pas cap a la democràcia participativa. Parlo, evidentment, de l’èxit incontestable de la concentració que va convocar-se contra la reforma laboral i altres polítiques del Govern de Demòcrates per Andorra (DA). Per primer cop al nostre país, almenys que jo recordi, una protesta d’aquest caire va aconseguir reunir un nombre de gent important. Allà hi havia (hi havíem) més de mil persones, de ben segur.
I dic «havíem» perquè la major part dels membres de la Joventut Socialdemòcrata d’Andorra (JSA) així com del comitè executiu del Partit Socialdemòcrata hi érem presents. Al cap i a la fi, compartim de forma clara –i així ho han defensat els darrers anys els nostres càrrecs electes al Consell General i als comuns– moltes de les reclamacions i demandes que es van escoltar durant l’acte: pensions i salaris dignes, un habitatge de lloguer més assequible o la despenalització de l’avortament entre altres.
Reitero, la manifestació convocada per les diferents entitats va esdevenir, al meu parèixer, un èxit. I això, sense cap mena de dubte, és molt positiu per al nostre país –encara que alguns els hi pugui incomodar o, per ser més directa, desagradar. I és que, de mica en mica, les persones vencem les pors i sortim al carrer a dir la nostra. Ja era hora de mostrar-nos actius davant d’un Estat que no procura pels seus ciutadans.
Els partits polítics són una eina fonamental per a la participació política. A Andorra, tenim danys col·laterals provocats per una llei electoral exageradament poc representativa per l’escassa inclusió d’un nombre important d’immigrants –quedi clar, en gran part provocada perquè l’elit política tampoc hi té gaire interès a ajudar-los a integrar-se. Aquest conjunt de circumstàncies col·laboren a fer governs com l’actual, amb una majoria absoluta parlamentària que, però, només representa realment un 7% de la ciutadania, fet que, al meu entendre, ataca de soca-rel el que hauria de ser un Estat democràtic. Tenim un poder establert que hem de desbancar a les urnes, però, mentrestant, els ciutadans, perjudicats per la presa de decisions d’aquest, hem de sortir al carrer i usar el dret de manifestar-nos quan ho considerem oportú.
Dilluns, va demostrar-se la legitimitat de defensar-nos davant de les injustícies i exigir drets fonamentals com és el dret a una vida, a un treball o a un habitatge digne. Per no parlar, ja en àmbit més femení, del dret a l’avortament, ni que sigui en els tres supòsits considerats arreu del món com a bàsics. I allà, vam trobar-nos persones de diferents ideologies, amb plantejaments polítics diversos, però ens unia reclamar una solució a la situació social i econòmica de molts ciutadans: la reforma laboral, els preus dels lloguers, els baixos sous, la precarietat en què viuen alguns conciutadans, la prohibició de l’avortament… Què més puc afegir que molts de vosaltres no patiu en primera persona? De raons, en tenim. I moltes! I mentre això continuï, aquí seguirem, en peu de guerra.
A la nostra Andorra, molts no volem un Govern que gira l’esquena als ciutadans, misogin, hereu de l’època feudal i representant de la més rància política conservadora.