PUBLICITAT

Enmig d’una invasió

V eig les notícies d’ocupació i els cartells de «complet» que presideixen tots els pàrquings de les parròquies centrals i se m’escapa una rialla. Fa uns minuts, estava aparcant el cotxe en un escenari totalment contrari... De 15 places que deu tenir la primera planta d’aparcament de l’edifici on resideixo, només n’hi ha dues d’ocupades. Una és la meva. I l’altra, la d’algun pobre veí que tampoc ha tingut l’oportunitat de fugir. 


La curiositat em pot. Vaig a la segona planta i comprovo que la situació és la mateixa, amb la diferència que aquí només hi ha una plaça ocupada. Si m’haguessin dit que em trobava en un edifici deshabitat, m’ho hauria cregut. De cop, s’obre la porta de les escales d’emergència i surt una parella amb maletes que es dirigeix amb pressa cap a l’únic vehicle que dona color a la planta. Penso: «Vaja. Ja només quedem dos». Em pregunto si aquest escenari és cosa del meu edifici o si s’ha estès per altres blocs. La resposta arriba ràpidament. De camí al centre, em trobo amb dues portes de garatges obertes i no em puc estar de treure el cap. I tot i que la blancor de les parets no està tant present, comprovo que gran part de les places estan desocupades. 


No em cal fer gaires passes més per trobar-me amb el primer pàrquing comunal complet. I aquí està; la rialla. Miro al meu voltant i m’adono que he passat per alt la gent, els cotxes, els sorolls de la marabunta i, fins i tot, els dos vianants amb els quals m’he xocat. Encara no estic en plena avinguda Meritxell, però la situació que se’m presenta al davant ja no té res a veure amb la sensació de soledat i tranquil·litat que he viscut fa uns instants. 


El pitjor de tot és que em sento com una estranya. Tots van amunt i avall, fent-se selfies amb tot el que brilla, buscant una botiga que els faci el pes i caminant a tort i a dret sense importar a qui s’hagin d’emportar per davant. Ells són visitants, representa que no coneixen el país, i –en canvi– soc jo la que dubta al fer un pas, la que s’aparta per no ser trepitjada i la que els mira embadalida. S’han fet els amos i senyors del carrer. I ho saben. Intento seguir, esquivant a uns i a altres. Per fi, arribo al destí que m’havia proposat. Tampoc és que hagi estat una llarga travessia.

Potser només han sigut cinc minuts, però el meu cervell està tan atabalat que ho viu com una gran creuada. A hores d’ara, em penedeixo de no haver-me unit als qui (fent ús de la seva lucidesa) van abandonar el país a correcuita sabent que així s’estalviarien l’onada de turistes. Sigui com sigui, aquí estic.


Fa ja 10 minuts que m’espero per poder pagar. L’espera se suma a la incomoditat d’haver d’estar lidiant amb cops de colze, empentes i frases com: «He estat fent hores de cua per entrar al país i ara he de fer cua per pagar... Això és insuportable». Pel meu cap passa una d’aquelles respostes que et venen en moments com aquests però que veritablement no penses; «Doncs no haver vingut». Tot seguit, recordo que Andorra viu del turisme i que gràcies a ell també ha pogut avançar tot el que ha avançat. Així que esborro rapidament la frase de la meva ment i a l’instat veig a una dona que em mira amb complicitat i sospira. Em sento millor, veig que no sóc l’única a qui li desespera estar enmig d’una invasió. 
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT