PUBLICITAT

Aqui hi juga un país, també de futbol

Mon pare, que no és gaire de futbol, va treure el tema en un dels múltiples dinars de Nadal que ha reunit la família aquests dies. «El Piqué ha comprat l’Andorra», va dir a les parelles de les meves cosines, molt més avesats al món dels esports que ell mateix. M’hi vaig fixar, en l’anècdota, des de la vessant de periodista. Per ser més exactes, des del punt de vista de l’impacte que té una notícia, un varem que els professionals de la informació acostumem a valorar a l’hora de fer portades amb la vista posada a l’expectativa de comentari que tindrà. I aquest cop, precisament pels comentaris que va suscitar a la meva família, vaig entendre que aquesta és una notícia d’impacte, no només al Principat sinó també més enllà de les Valls, que és on visc jo.


D’entrada, pels que hem seguit més o menys la trajectòria del FC Andorra que Piqué, un dels millors futbolistes que ha tingut el Barça en els darrers temps, sigui un dels nous propietaris del club és una bona notícia. Això ha estat possible per la reforma de la Llei de l’Esport que permet la conversió dels clubs en S.A. i de retruc, l’entrada d’inversió estrangera. A l’altre costat de la frontera, i també en altres països, ha estat habitual veure com inversors estrangers es feien amb equips històrics, com és el cas de l’empresari xinès Chen Yansheng, que va adquirir l’Espanyol, o del magnat rus Roman Abramovich, que va comprar el Chelsea. En tots dos casos equips que han estat importants en lligues punteres del panorama europeu com l’espanyola o l’anglesa, sense anar més lluny. D’exemples en trobaríem molts més. Però el cas és que el que ha passat a Andorra aquests darrers dies amb el seu club insígnia és una peça més de tot aquest engranatge que mou la competició de primera línia i que cada dia serà més habitual no només a Andorra, Espanya o Anglaterra sinó a tot arreu.


Però tornant al fons de la qüestió. Independentment dels detalls de la Llei de l’Esport que han permès aquesta compra i del deute que arrastra el club (que presumiblement aniran eixugant els nous amos) que Piqué es converteixi en propietari de l’Andorra és de celebrar. I ho és no només perquè és un nom de solera dins del món de l’esport sinó també perquè és un dels representants d’un Barça que s’ha convertit en un dels grans apostant per una forma de joc ofensiu que prima l’espectacle enfront d’altres models més defensius que potser asseguren punts a cada partit però que poc s’escriurà d’ells a la història del futbol. Pel que s’ha escrit una de les idees del nou Andorra del que ja s’han fet càrrec els exjugadors del Barça Gabri Garcia i Albert Jorquera és apostar també pel futbol base. I aquí és precisament, al meu entendre, on es pot construir un futur prometedor que pot cristal·litzar a cinc o deu anys vista amb un equip de futbol a primera divisió. A aquestes altures, ho sap tothom i és profecia (les paraules són de J.V.Foix) que tots els equips del planter blaugrana juguen amb el mateix estil de joc que el primer, de manera que quan els futurs jugadors van pujant als primers equips ja s’integren en una forma de joc que han practicat des que es van incorporar a les files del Barça a les instal·lacions de la Masia. Per tant, el tema del futbol base hauria de ser una prioritat per qualsevol equip que es fixi metes ambicioses a un futur a mig i llarg termini, que Roma no es va fer en dos dies. I en aquest cas, per la informació que es disposa en aquests moments, sembla que la cosa pot anar per aquí.


Fent una mirada al calendari que ha d’afrontar el FC Andorra a partir de gener destaca el partit contra l’EFAC d’Almacelles. Aquell dia encara serà aviat, potser, per veure si hi ha canvies en l’estil de joc de l’Andorra però suposo que quan l’equip del Principat s’enfronti una altra vegada amb el Balaguer (aquesta vegada a la capital de la Noguera) ja serà un bon moment per veure com respira la cosa. Aprofitant que el Balaguer, després del Barça, és clar, és el meu equip, aprofitaré per anar a veure aquest partit i valorar-ho in situ. De fet, el Balaguer guanyava campionats de la Tercera Divisió (d’això ja fa molts anys) vam veure passar un equip pel nostre Camp Municipal d’Esports que després va fer fortuna en el món del futbol. Era el Villarreal de Benito Floro i es va enfrontar al Balaguer en una promoció d’ascens a Segona B. Per tant, i posant la vista enrera, és d’esperar que l’Andorra també pugui reescriure a partir d’ara una història d’èxits com han fet altres equips com el d’aquesta ciutat valenciana. Al capdavall quan hi ha partit del MoraBanc al Poliesportiu d’Andorra una pancarta recorda que «Aquí hi juga un país». I és evident que si aquesta pancarta presideix els encontres que juga l’equip de bàsquet també hi pot ser, en un futur no massa llunyà, al camp de futbol del FC Andorra. I és que a hores d’ara s’han posat les bases perquè això sigui així. La resta ja dependrà de factors tangibles com l’encert, la planificació i la bona gestió i d’intangibles com la sort, que al capdavall és una de les variables que més influeixen en tot esport. Ves a saber, doncs, si d’aquí uns quans Nadals el meu pare torna a treure el tema mentre fem petar la xerrada a la sobretaula i es felicita que el FC Andorra de Gerard Piqué ja sigui un dels puntals de la Primera Divisió. I és que com deia Miquel Martí i Pol «tot està per fer i tot és possible».

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT