PUBLICITAT

Propostes realistes: doble nacionalitat

Aquest és un punt controvertit. És un punt on convergeixen aspectes fonamentals: identitaris, psicològics, jurídics i filosòfic-polítics. La nacionalitat és un encreuament de camins. De la seva regulació en depèn en bona part la legitimitat ciutadana, és per això que no és un tema entre altres sinó un de nuclear. Aquest caràcter fa que sobre la seva legislació existeixin posicions tancades fruit  de les temences que fan que s’acabi tornant la mirada cap a la tradició. 


Aquesta preocupació la va fer palesa la delegació del Consell General en la redacció de la Constitució del 1993 que en el seu article 7.2 atorga a la possessió de la nacionalitat andorrana un caràcter exclusiu. I fou un particular interès de la representació andorrana incloure l’article no sense raó. El principal argument que es va fer servir va ser el de la sobirania –això es pot comprovar al volum segon de les reunions del procés constituent que edità el Consell General que ja vaig citar fa dues setmanes en aquest mateix espai i la lectura del qual, he d’afegir, és força il·lustrativa i nodridora. Però què es volia dir amb l’argument de la sobirania? S’argüia que una nacionalitat procliu a la compartició dissoldria inevitablement la ciutadania andorrana com a subjecte d’una unitat i comunitat política, la qual cosa suposaria l’afebliment de la mateixa legitimitat andorrana, posant en entredit l’existència de l’Estat andorrà –que se’m corregeixi si m’equivoco. D’aquí que tots els drets polítics romanguessin lligats a la possessió de la nacionalitat. Els motius? Un Estat de mínima extensió geogràfica, sense exèrcit, econòmicament dependent i amb una població en la seva gran majoria estrangera. 


I tenint en compte això, no és un risc proposar la legalització de la doble nacionalitat? Hom podria pensar que és així, però certament han canviat algunes de les circumstàncies donades durant el període constituent. En primer lloc, una obvietat, la mateixa Constitució féu d’Andorra un Estat sobirà en els termes que ja vaig esmentar a l’anterior article, la qual cosa possibilità l’ingrés a l’Organització de Nacions Unides. No hem de patir, doncs, per la pròpia existència. Continuem sent petits i econòmicament dependents, però en un context productiu que permet esmorteir aquests factors. I, molt important, demogràficament la situació ha canviat. La successiva obertura de la Llei de nacionalitat provocà l’augment de nacionals andorrans de manera que el seu nombre està garantit –potser va ser aquest el més gran favor que se li va fer a la sobirania. Dins d’aquest procés s’està en condicions d’encetar una nova fase que farà de l’andorrana la població sens dubte majoritària.


Com fer-ho? He esmentat la Llei de nacionalitat. Un canvi en aquesta llei –procurat per una majoria parlamentària, més important tenint en compte el caràcter de llei qualificada– faria bona la implantació d’una modalitat de doble nacionalitat condicionada i determinada per Convenis de doble nacionalitat amb els països escaients –que estipulen els modes d’exercir els drets derivats de la possessió de tal nacionalitat– i per altres instruments jurídics internacionals d’ús regular. Això, però, no entraria en contradicció amb l’article 7.2 de la Constitució? Han de pensar els lectors que existint un 7.2 ha d’existir un 7.1. És en aquest darrer on s’enuncia que: «La condició de nacional andorrà, així com les seves conseqüències jurídiques, s’adquireix, es conserva i es perd d’acord amb el que es reguli en Llei Qualificada». 
La ponència aprovada pel Congrés del 2016 del Partit Socialdemòcrata entén que mitjançant el procediment de modificació de la Llei qualificada de nacionalitat –i amb les condicions abans esmentades– es faria possible la possessió de dues nacionalitats. Una altra via implicaria la reforma constitucional, que em permeto recordar aquí –segons s’indica a l’article 106 de la Constitució– requereix, per a la seva aprovació, el vot favorable de les dues terceres parts del Consell i un referèndum. El de la nacionalitat és un debat de sobirania, sí, de consolidació de l’Estat a través dels drets dels seus ciutadans. Qui parli d’identitat torça el debat des de la temença i l’interès. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT