PUBLICITAT

A l’altre costat del mur

Berlín occidental, 9 del matí del 14 d’agost del 1973. Un autocar circula per uns carrers bastant buits encara. En unes hores s’ompliran del bullici propi d’una gran capital europea. En uns minuts, l’autocar arriba a destí: Cheekpoint Charly, el pas fronterer situat a la Friedrichstraße, una cèntrica avinguda  comercial que el 12 d’agost del 1961 va quedar seccionada en dos. El mur de Berlín, aixecat en una nit, va dividir en dos la ciutat. Una zona, l’occidental, ocupada pels francesos, anglesos i nordamericans (RFA), i l’altra, l’oriental, en poder dels soviètics (RDA).

En arribar, la policia popular fa baixar a tothom de l’autocar per fer uns exhaustius controls als passatgers. Tot en ordre. Tornen a pujar. Entre els turistes, un matrimoni amb tres filles. La mare i una filla s’asseuen juntes. Parlen en veu baixa mentre l’autocar inicia el recorregut programat prèviament. El guia explica en anglès detalls dels monuments, places, parcs i espais pels que van passant. Imatges que es barregen amb vehicles antics, petites botigues i gent que camina amb el cap baix. 

Una ciutat grisa i taciturna s’obre pas davant d’uns ulls infantils incapaços d’entendre encara la magnitud i les tràgiques conseqüències de la Segona Guerra Mundial. Les baixades de l’autocar són breus i els pares les aprofiten per explicar el règim polític que governa, l’austeritat de la vida en aquest costat de mur... Les nenes escolten i pregunten encuriosides per un món que els resulta llunyà i estrany. 

És l’hora de tornar. L’autocar circula per un carrer estret. Mare i filla comenten la darrera visita. Tenen la finestra mig oberta. Tot d’una, una postal és llençada des del carrer per la finestra i cau sobre la falda de la mare, que es gira buscant identificar qui l’ha llençada, però no veu a ningú. Es miren, i la mare amb els ulls li diu: «Silenci!» Es mira la postal. Hi ha un breu text, una adreça de Berlín i a sota amb lletres de pal escrit, Vereinigtes Deutschland (Alemania Unida). És conscient del risc que corre si li troben la postal. Però també ho és de la situació absolutament injusta i el dolor de tants berlinesos que van quedar separats per un mur vergonyós. 

No té temps, l’autocar s’apropa al pas fronterer. Mira a la seva filla i amb un moviment suau es fica la postal dins del pantaló. Han de baixar i fer els controls de sortida. Els soldats que fan guàrdia van ben armats. Mentre uns revisen l’autocar, els passatgers passen el control de passaports i de l’equipatge de mà. La mare, inconscientment estreny la mà de la seva filla, que no es queixa. La por les oprimeix. 

El policia els dona pas i tornen a pujar a l’autocar. Tothom ha tornat, l‘autocar arrenca i lentament creua fins a la part occidental. Quan baixen, la mare busca una bústia de correus. Avança unes passes amb la seva filla de la mà i quan la té al seu costat, es treu la postal, que portava amagada, i la llença a dins. Un somriure il·lumina les seves cares. 
Com la mare i la filla d’aquesta història, al món hi ha moltes persones anònimes que, en silenci, sense fer soroll, fan cada dia petites accions perquè aquest món sigui millor i més just. Gràcies també a elles cauen murs, es trenquen les barreres que ens separen i vivim en un món més lliure. I no es tracta de ser un heroi o una heroïna, tenir poder o diners, sinó de ser honestos amb el que fem i no donar l’esquena a les injustícies socials. 

Presidenta d’Autea

Comenta aquest article

PUBLICITAT