PUBLICITAT

Un sac de les vergonyes massa ampli

Els trajectes en transport públic donen per a molt. Fa un temps, us vaig parlar de com n’era de profitós haver-me d’esperar llargues estones a què arribés un autobús que, a vegades, no sabia ni si arribaria. Avui, el tema que em ronda pel cap és un altre de molt diferent. De fet, no té res a veure amb el transport. Això sí, deixeu-me que us digui que des que ha començat l’any –qui sap si per casualitat o no– la meva espera ha disminuït, i força. No sé si la millora es deu a l’època de l’any, al fet que des de l’empresa gestora dels autobusos s’hagi posat fil a l’agulla o a què la meva paciència és major... Sigui com sigui, l’espera matinal davant de la parada ja no és un dels meus mal de caps.


Bé, tornant al tema que us volia explicar... Tot ha començat aquest matí, mentre anava de camí a la feina. Com és habitual, durant el trajecte en autobús em distrec pensant en les meves coses i, com sol passar, converses foranes s’acaben colant en els meus pensaments. No és que sigui tafanera, però hi ha ocasions en què la gent se sent massa còmoda en un lloc públic i acaba xerrant en un to més fort del que és habitual. En aquesta situació, el teu cervell no pot fer res més que acceptar la informació que li està arribant gairebé de forma obligada i passar a formar part d’una conversa que –veritablement– ni li va ni li ve. Les paraules anaven sobre l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell i tots els «rebés» que està patint. Com les negligències de Torrero, la incertesa sobre el sistema de triatge de Gómez, la denúncia de les condicions laborals per part dels treballadors... Podem dir que l’any passat no va ser un bon any per al centre i que l’any que es presenta tampoc sembla ser millor. La qüestió és que aquesta conversa fa dies que l’escolto en diferents situacions i moments. I sempre tenen un mateix fil conductor: criticar la mala actuació de tot l’hospital i dir que és millor no ser atès aquí (a Andorra).


La mala fama sempre precedeix. I és una llàstima que les actuacions negatives d’alguns acabin pesant més que la resta d’accions positives o que la professionalitat que demostren gran part dels sanitaris del país. És cert que s’han fet coses malament, però també ho és que hi ha milers de treballadors que fan el possible per donar el 100% i que miren pel bé dels seus pacients. Qui ha fet ús d’una mala praxi haurà de respondre. Però no podem oblidar que durant el passat any també es van fer accions que cal lloar, com el nou model d’atenció a la menopausa, el protocol per acompanyar el dol perinatal o la nova psicooncòloga. No tinc cap intenció de defensar la direcció de l’hospital ni el model sanitari que està adoptant el Govern. Crec que tampoc podria. Però sí que em passen pel cap tots els retrets que estan rebent els sanitaris. Fa poc, una coneguda em va explicar que formar part de l’hospital darrerament li costa algun comentari de mal gust. Com: «Els qui acaben en aquest hospital és perquè no tenen un altre lloc a on anar» o «si algun dia m’heu d’atendre vosaltres, val més que travessi la frontera». Comentaris que s’han originat com a conseqüència dels darrers fets i que només fan que desprestigiar la feina dels qui –per a res– es mereixen estar en el sac de les vergonyes en el qual se’ls està posant. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT