Una realitat complexa
Doña Maria de Jiménez [...] de Borbon Parma Austria Romanof, Dios.
Així la identificava la targeta què ella entregava, sempre amb gest solemne, a alguns escollits. La successió de cognoms il·lustres inclosa la divinitat, que havia imaginat, la situaven en l’escalafó social més alt d’una família de la que era hereva. Ella era i es sentia diferent. I s’esforçava per demostrar-ho amb un caminar altiu, parlant en francès i amb unes singulars exigències que rarament veia satisfetes.
El personal, que l’acompanyava des de feia molts anys, era respectuós i atent amb ella, i això l’ajudava a viure tranquil·la. A estones, inclús, era feliç. Reconeixia que es desvivien pel seu descans; per tenir a punt els vestits que creia haver comprat a les boutiques més exclusives de París, perquè seguís una dieta sana i no s’oblidés de prendre les píndoles als àpats.
No vivia sola. Els companys s’acceptaven uns als altres. Cadascú passava per unes circumstàncies particulars, de les que no s’opinava ni es jutjava. A ella li bastava amb què es respectés el seu espai i el seus silencis. El temps el dedicava a escriure melangioses cartes a algun membre de la il·lustre família, que suposava establert en una capital europea, i a passejar pel jardí. Aquestes eren les seves rutines, a excepció dels dies en els que una estranya letargia la deixava prostrada al llit. Prendre’s un gotet de Marie Brizard aigualit que li servia un cambrer amb bata blanca en una tauleta sota una frondosa magnòlia i cuidar de les hortènsies, els meravellosos al·licients d’algunes tardes d’estiu.
No va rebre mai visites, ni tampoc cap carta. Però, a la seva manera, va viure feliç, imaginant-se afortunada i envejada per formar part d’una colossal nissaga que va aglutinar poder i influències, fins i tot divines, durant segles i segles.
Així va passar més de cinquanta anys de la seva vida. Envoltada de llibres, sobres sense segell i versemblants pensaments. Dins un univers irreal, a resguard del dolor, des que una nit una sobtada i virulenta batzegada es va endur la seva ment lluny, molt lluny i per sempre. Ella va fugir a un món en el que es va sentir bé, en pau. I és que acceptar la nostra realitat i acceptar-nos a nosaltres mateixos no és fàcil. En una societat en la que l’aparença és, de vegades, el més important i en la que, com va dir el sociòleg, filòsof i assagista polonès, Zygmunt Bauman «la vida social ja s’ha transformat en una vida electrònica o cibervida», ens és massa fàcil amagar-nos darrera d’ una altra realitat, d’ una cibervida en la que la felicitat està instal·lada de forma perenne en la nostra existència.
I res ni ningú no ens atura per aconseguir likes, seguidors o comentaris. I potser, de vegades, com Doña Maria, ens sentim millor, més protegits i a resguard, vivint amagats darrera d’una cibervida que ens allunya dels altres.