La por de mirar als ulls
«La conversa interpersonal tal com la coneixem avui dia s’està morint». A simple llegida, aquesta frase pot semblar una més d’aquelles expressions alarmistes que s’utilitzen per crear titulars i a les que –al final – gairebé ningú acaba fent cas. He de reconèixer que jo soc d’aquestes persones que no s’adonen de la situació fins que la viuen. Sentim a dir que el canvi climàtic està cada vegada més present, que les noves tecnologies estan acabant amb molts comportaments socials, que els països del tercer món estan a anys llum de prosperar... Tota aquesta informació –i molta més– entra constantment dins del nostre cervell d’una manera o altra i al final s’acaba quedant en un racó, acumulada sobre els milers de missatges i alertes que escoltem diàriament i que acaben tenint un impacte gairebé efímer sobre la majoria de nosaltres. Per què? Hi ha qui ho atribueix a una insensibilitat social, qui creu que la massificació de missatges i té molt a veure, o a la inversa, qui es decanta per una manca de conscienciació i prevenció. Qui sap. Veritablement, aquest no és el debat que vull abordar. La qüestió és que, sorprenentment, la frase sobre la conversa interpersonal (bé, no l’oració en si, sinó tot l’article que la conté) ha aconseguit captar la meva atenció.
L’escrit al qual em vull referir es va publicar fa uns dies a La Vanguardia. Dit text recollia algunes de les conclusions més rellevants fetes per la psicòloga clínica i sociològica de l’Institut Tecnològic de Massachussetts (MIT), Sherry Turkle. Veritablement, us animo a llegir-lo. El podreu trobar en línia a la pàgina web del rotatiu forà. En l’article es destaca un assaig de Turkle que recull cinc anys d’investigació en escoles, famílies, grups d’amics i oficines de treball. I la conclusió és clara: cada vegada es té més por a les converses en persona. Segons la psicòloga, la majoria dels seus entrevistats preferien afrontar una situació a través del mòbil o per correu. Si es podien estalviar una confrontació cara a cara, molt millor. I ja no només això, gran part dels subjectes de l’estudi afirmaven que se senten molt més còmodes parlant a través d’una pantalla que mirant als ulls, fins i tot, amb la mateixa família. I això, per què? Un dels adolescents entrevistats per Turkle n’és la clau: «La conversa interpersonal té lloc en temps real i no controles el que vas a dir o el que respondrà l’altra persona. No deixa de ser un ensurt constant. T’obliga a trobar una resposta correcta automàticament i això t’aclapara. Et compromet». Mentre que parlar a través del mòbil o del correu et permet «pensar-te amb més temps la resposta i et dona més marge de maniobra».
Quantes vegades ens hem trobat en aquesta situació? Quants cops hem llegit un missatge i no l’hem contestat fins que hem trobat la resposta més adient? O fins i tot, no l’hem contestat... Turkle ens fa topar amb la realitat. I és que amb les noves tecnologies hem trobat una barrera que ens permet amagar-nos i fer encara més forta la bombolla que ens envolta. No ens n’adonem, però el sol fet de deixar el mòbil sobre la taula mentre dinem o prenem alguna cosa és un sistema de protecció. Davant d’un silenci prolongat o d’una situació incòmoda podem recórrer al mòbil; desviar la mirada cap a ell, fer veure que mirem l’hora o que comprovem si tenim missatges... Heu provat el joc de deixar tots els mòbils sobre la taula i veure quant de temps aguanteu sense tocar-lo? Jo encara no conec a ningú que hagi durat tota la vetllada.