PUBLICITAT

El parany de la felicitat

La felicitat ens persegueix, o almenys aquesta és la sensació que tinc veient la quantitat de publicacions i imatges que hi fan referència, no solament a les xarxes socials sinó també a les poselles de llibreries i biblioteques.


Entenc que la lluita per superar la depressió de les persones —entre altres malalties— hagi de passar per unes teràpies, ja que es tracta de curar unes patologies; però aquesta tendència actual a voler forçar el positivisme, l’optimisme o la felicitat, per superar el malestar existencial del que pateixen molts membres de la societat, em costa d’entendre.


Sembla que cada cop estiguem menys preparats per acceptar el fracàs sentimental, la frustració personal, o senzillament els dubtes existencials, i que la melangia o la tristor (que tant han aportat a la humanitat i a l’art en el passat) siguin avui unes tares que cal combatre sí o sí en el món del be cool my friend que impera.


Fa pocs dies el Periódico de Catalunya recollia diverses opinions de professionals en contra d’aquesta imposició del pensament positiu que ens ha envaït en els darrers decennis. Explicaven el perill que s’amagava darrera la premissa que cadascú de nosaltres es l’únic responsable d’allò que sent o, fins i tot, d’allò que li passa, i que —falsament— s’atribueix al nostre negativisme. El somriure i el pensament positiu fan recepta per deixar enrere els problemes, però no són de bon tros la solució. Com deia la biòloga i periodista Barbara Ehrenreich, són una forma de desempoderar l’individu i, en forçar algú a aparentar la felicitat, porten encara a més aïllament i més infelicitat, i poden fer caure en un cercle autodestructiu.


En aquesta qüestió del pensament positiu i de la necessària felicitat no tot és negatiu, evidentment. El que manca és una anàlisi des del pensament crític, que posi en dubte i replantegi tot allò que se’ns vol vendre, vingui d’on vingui. Un exemple: si analitzem amb una mica de deteniment allò que explica un guru brillant i mediàtic, com és Victor Küppers, podem arribar a destriar el gra de la palla i no caure en una acceptació superficial de les seves teories. Així, quan parla sobre que l’actitud positiva és la clau de l’èxit de les persones i de la imatge que transmetem, també afegeix que en la transmissió del valor de la persona hi tenen cabuda els seus coneixements i les seves habilitats, els quals resulten multiplicats per la seva actitud. Què vol dir això? Que l’actitud positiva potencia qualitats prèvies, però que sense un bagatge formatiu i un pòsit d’experiència poc ajudarà a transmetre.


En recordar una altra frase, que diu que la diferència entre el gran i el mediocre és l’actitud, no puc evitar recordar personatges com William James Sidis, que va ser considerat una de les persones més intel·ligents del món, un geni de les matemàtiques i de la lingüística que va viure aïllat, ja que només podia treballar en la soledat i lluny del públic, i quina tristesa infinita va marcar els que el van conèixer. Hi ha molts exemples de persones que han destacat en molts àmbits, excepte en la felicitat i en l’actitud positiva; tot i així, han estat grans.


És difícil ser profund en un espai reduït com aquest, però només pretenc incitar un xic a la reflexió. Que hem d’intentar encarar la vida amb bon humor? Naturalment. Que un somriure atrau més que una mala cara? És innegable. Que hem de millorar l’autoestima per vendre’ns millor? Òbviament. Però la vida està feta de bons i de mals moments i els éssers humans estem fets d’alegries i també de penes. En el valor de la persona hi té cabuda tot l’espectre d’emocions i sentiments, i això, precisament, és el que ens fa grans. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT