PUBLICITAT

El model social de DA

Poc després de l’anomenada crisi del deute sobirà, l’FMI feia una sèrie de recomanacions, entre les que proposaven que els països no prenguessin mesures que reduïssin els seus ingressos fiscals, no incrementar la pressió fiscal, i que si no hi hagués cap altra opció, incrementar la imposició indirecta, però no tocar la imposició directa.


I què va fer el Govern d’Andorra? Va aplicar literalment les recomanacions de l’FMI... però en sentit contrari. Va transformar l’ISI Bancari en IGI, i per compensar la reducció dels ingressos fiscals per aquesta transformació, va implementar l’IRPF. És a dir, va reduir la imposició indirecta i per compensar va crear un nou impost (l’IRPF) que incrementava la imposició directa.


A aquesta primera injustícia, li seguiria una segona, i és que el Govern va decidir que el nou impost (l’IRPF) solament gravaria les rendes del treball (els salaris) i deixaria exemptes les rendes del capital; aquesta mesura va ser especialment cruel, perquè els salaris a Andorra solament representen el 35% del PIB, quan la mitjana de la UE es del 47%. Com a exemple i referència dels nostres veïns, a França representen el 52%, a Espanya, en mínims dels darrers 10 anys, representen el 47,8% del PIB, i a països més petits com Mònaco, el pes dels salaris es del 51% del PIB, tot i que el 75% dels seus assalariats viuen fora de Mònaco.


La tercera gran injustícia és que en el període 2012 – 2017, l’economia va créixer un 8,6%, la massa salarial es va incrementar el 8,7% però el salari mig solament ho va fer un 3%, el que denotaria la precarització dels salaris en el període; però si afegim que l’IPC del període va ser del 3,1%, aleshores una part important dels assalariats van perdre poder adquisitiu; però això no va ser motiu suficient per que el Govern tornés a gravar encara més els salaris reduint-los en un punt percentual addicional per incrementar les cotitzacions a la CASS.


És evident que el Govern coneixia aquesta situació, i si no la coneixia, pitjor encara, per que hauria de conèixer-la, és part de les serves responsabilitats. El que resulta curiós és que no va demanar consens per prendre la sèrie de decisions injustes descrites abans, i en canvi si demanés ara consens per les mesures socials.


També resulta molt curiós que el partit governant es vanagloriï del fet que cap Govern havia dedicat tants recursos a l’ajuda social; i és cert, però tampoc mai cap Govern precedent havia pres unes mesures tan cruels i insolidàries; si bé caldria matisar que incloure l’ajuda a la compra del vehicle elèctric dins del capítol d’ajudes a famílies no s’hauria de considerar com ajuda social.


Una millor distribució de la pressió fiscal hagués evitat aquest empobriment dels assalariats amb rendes mitges i baixes, i hagués estalviat al Govern haver de destinar aquests recursos a ajudes socials, i haver d’entrar així en una espiral perversa, la d’augmentar la pressió fiscal de forma insolidària i destinar després recursos econòmics creixents per fer front a les conseqüències de la pressió fiscal insolidària.
Si al panorama abans descrit, li afegim una més que perillosa addicció de l’Administració Central a incrementar la seva despesa corrent, +23% en el mateix període, quasi el triple que la generació de riquesa (+8,6), que li genera al Govern una necessitat vital d’augmentar els ingressos per fer-hi front; i aquests ingressos que tant necessita el Govern per fer front a la despesa desbocada, hauran de sortir d’algun lloc. 
Els ingredients no són bons. Amb DA, Andorra ha passat de ser un paradís fiscal per esdevenir un infern social. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT