Feliços divuit, Anisa!
-Ni, ni, ni, ni, ni, ni – xiuxiueges amb un somriure als ulls i a la mirada. Llences a l’aire la petita pilota i amb precisió suïssa la reculls amb la mà, i la tornes a llençar amunt, i la tornes a agafar. No et cau mai. De tant en tant em mires. Jo no em cansaré mai de mirar-te. Perquè no hi ha una mirada igual. Els teus ulls parlen, escolten i senten. I ho fan sense filtres, sense engany, sense prejudicis.- Ni, ni, ni- somrius i la melena negra i arrissada et cau per la cara. Estàs molt guapa i aquest dissabte fas divuit anys.
Et vaig conèixer per atzar, farà uns deu anys, llegint una entrevista a la teva mare. El que ella explicava de tu i la fotografia que l’acompanyava em van captivar. I a través teu he conegut el trastorn de l’espectre autista i el que representa per uns pares, una germana o uns avis. I he vist la soledat de les famílies i l’immens poder, que només l’amor per un fill et dona, per fer entendre a personal d’Afers Socials i Educació, ministres, societat i a qui calgués l’absurd i injust que és que uns drets inqüestionables i garantits per a una filla, no els tingués l’altra. I també recordo, fa uns anys en alguna conferència, moments especialment tensos amb la teva mare esgrimint arguments implacables i carregats de raó, davant una realitat social injustificadament aliena al progrés social de les persones amb una condició diferent. N’has d’estar molt orgullosa d’ella, Anisa. Mentre, tu, lluny de lluites, de nits d’insomni i de llàgrimes vessades, anaves complint anys i, sense saber-ho, obrint camins. Avui, gràcies a moltes famílies que com la teva han lluitat de valent i ho han fet amb convenciment i seny, el camí de la inclusió i la normalització de la vida de les persones amb una condició diferent és avui, al nostre país, més planer, una mica més just i el compartim molts.
El dissabte faràs divuit anys i seràs major d’edat. Aquest és un moment molt especial en la vida de tota persona. En la teva també. La majoria d’edat representa el final d’una etapa i el principi d’altra. Si fem la vista enrere, els teus primers divuit anys han estat increïbles Anisa. Has lluitat com una campiona per tenir un lloc en el nostre món. Un món encarcarat i inhòspit al que et vas adaptant cada dia, perquè nosaltres som incapaços de canviar per tu. I en aquests anys ens has regalat moltes lliçons de vida. Deixa’m que t’ho digui, petita: T’ADMIRO. Pel desig de formar part d’aquesta societat, pel teu afany per entendre’ns; per tot el que dius amb una mirada, un gest o una gran rialla; per estimar en silenci i per la teva tendresa quan t’acaronen els que t’estimes. T’admiro per la teva fortalesa i valentia davant del que t’és desconegut, per l’esforç que fas cada dia, i perquè gràcies a tu aquest món és un món millor per a tots.
A partir d’ara emprendràs nous camins, reptes i somnis. Gaudeix de la descoberta, Anisa, i segueix endavant com fins ara, tenaç, valenta i bondadosa amb tots. Anar a dinar a un restaurant, a comprar roba o a un hotel de vacances, noves experiències de les que gaudiràs gràcies al teu treball, al de la teva família i al dels professionals que han estat aquests anys al teu costat. No conduiràs un cotxe, però no et faltaran les passejades que tan t’agraden. I no sé si podràs votar, espero que si, perquè negar-te aquest dret, és negar que formes part de la nostre societat. I tingues paciència, perquè tot i què encara queden molts obstacles, cada dia es trenquen barreres que semblaven inamovibles i s’obren camins per normalitzar la teva vida.
Tens un futur per endavant, i tots som responsables de que sigui el més meravellós possible. Acompanyar-te en aquesta nova etapa és i serà un privilegi. Feliços divuit, Anisa!