Mireia Aguilar Periodista

Pensava ahir, tot observant el trasllat de les pintures murals de Santa Coloma a l’Espai Columba en què diria el Mestre de Santa Coloma si estès veient les seves obres trontollant a uns quatre metres de terra. Si jo patia, el pare de la criatura, hauria estat desficiat, com una mica ho estaven els tècnics de Patrimoni a cada sotragada evidentment massa brusca per quelcom de nou segles d’antiguitat. Hi va haver un moment en què pensava que el Crist en Majestat anava per terra i és que el carretó elevador, el mateix que hi ha a qualsevol obra o magatzem, el va inclinar per permetre l’accés al museu i allò va fer un sotrac que encara sento l’ «Ah!» d’horror dels tècnics i un silenci molt tens en l’ambient.

Deixo ben clar que jo no tinc estudis artístics i molt menys relacionats amb la conservació d’aquests béns i, per tant, no tinc cap autoritat. Però sí sensacions. I tinc la sensació que quan m’he mudat de casa, unes quantes vegades, per cert, les meves copes de cava estaven millor embolicades i immobilitzades. Ni vull ser frívola, ni tinc per objectiu atacar. Però els frescos estaven embolicats en paper de bombolles, exactament el mateix que utilitzo per a les meves copes de cava. I aquest s’aixecava amb la briseta (poca, per sort) que corria, deixant els frescos del segle XII al descobert. Pobre Mestre de Santa Coloma si ens estava veient, al cel sigui.  Abans d’aquest moment hi havia hagut alguns altres d’estupefacció, com el fet que el trànsit no es tallés durant la descàrrega i elevació dels blocs fins a entrar a l’Espai Columba. És a dir, que teníem autobusos (com demostra la fotografia de l’article) i camions passant a poquíssims centímetres del Crist en Majestat de Santa Coloma. Els conductors, quan passaven fixaven la mirada per veure què coi era allò i,digueu-me fatalista,però la meva ment visionava el desviament de la trajectòria d’un d’aquests conductors meravellats i el consegüent xoc contra les pintures del segle XII i també contra el nombrós grup de treballadors que el va fer possible. 

De fet, els agents de circulació van arribar per controlar (?) el trànsit després que l’operació comencés i, en una ocasió, un dels nois de l’empresa de transport es va haver de fer càrrec d’aturar ell mateix els vehicles per permetre la maniobra del carretó. La coordinació entre la sala que havia d’acollir els frescos i el carrer es feia a crit pelat, la distància no era molta, cert. Però potser el típic pinganillo hauria ajudat. 

A dins de la sala també vaig ser testimoni de com un dels mateixos membres de l’empresa de transport va estar a punt de caure de cul sobre part de l’absis. Calculant la velocitat amb què va passar, haguéssin pres mal tant ell com la pintura. 

I el tema del finestral, que em té captivada. Per què un arquitecte fa un finestral de mides astronòmiques en un indret en el qual fugen de la llum solar? Misteri. Hi posaran un estor, de sengles dimensions, també.  Per sort, tot va anar bé. No tinc dubte que el pobre Mestre de Santa Coloma hi va intercedir, al cel sigui.