Jose María Alfin i Marc Urgell

Tot i la seva dubtosa legalitat, diverses normes fiscals aprovades per Espanya en els últims anys, segueixen actualment vigents. És el cas, per exemple, de la Llei 7/2012, del 29 d’octubre, de mesures de lluita contra el frau fiscal, que entre d’altres mesures, va introduir el famós model informatiu 720. Aquest model obliga a les persones físiques espanyoles residents  a declarar certs actius situats  a l’estranger (quedarien fora, entre d’altres, obres d’art, or o pedres precioses) a partir d’un valor conjunt per grup de 50.000 €: (i) comptes corrents i dipòsits; (ii) valors i determinats productes d’assegurança (Unit Linked); i (iii) immobles.

La condició d’Estat Membre de la Unió Europea d’Espanya l’obliga a respectar els principis rectors de la UE, no només a posteriori, sinó també amb caràcter previ, adoptant mesures de control de legalitat o consulta a les autoritats europees en assumptes que poden donar lloc a violacions o infraccions de les normes contingudes en el Tractat de Roma, així com la vulneració de determinades llibertats inherents a la UE. 

Tanmateix, és àmpliament conegut que el Tribunal de Luxemburg i l’esperit dels tractats prohibeixen expressament la discriminació de drets o obligacions d’àmbit nacional amb excepcions taxades basades en raons d’ordre públic i sempre de manera proporcional. El Dictamen motivat que va remetre la Comissió Europea a Espanya i que Espanya no va voler fer públic, va veure la llum quan dos lletrats espanyols, aprofitant un procediment judicial en què assumien la defensa d’un perjudicat pels excessos de la nova normativa, el van fer públic.

La condició d’Estat Membre de la Unió Europea d’Espanya l’obliga a respectar els principis rectors de la Unió Europea

L’anàlisi detallat dels arguments del Dictamen motivat no pot ser més contundent. La llista de llibertats afectades o vulnerades són pràcticament totes (p.e. lliure circulació de persones; lliure circulació de treballadors; llibertat d’establiment; lliure prestació de serveis; lliure circulació de capitals), concloent la Comissió (i) que la norma és il·legal; (ii) que les sancions per presentació extemporània, incomplerta o no presentació són desproporcionades (en alguns casos, suposen més del 500% respecte de les sancions per no presentació o presentació extemporània regulades en la normativa local); i (iii) que l’eliminació efectiva de la prescripció mitjançant una presumpció que no permet al contribuent provar que la titularitat dels actius li pertany des d’exercicis prescrits, és contrària als principis del dret sancionador i a les normes de la UE, car ni tan sols en assumptes penals es reconeix la possibilitat d’eliminar la prescripció (a excepció dels casos de genocidi i terrorisme). 

En aquest sentit, l’esmentada norma ignora un principi clau en dret administratiu sancionador, no distingint entre bona i mala fe, imposant les mateixes sancions en ambdós  supòsits (ja sigui la declaració voluntària o a requeriment de l’administració). Essent l’efecte final d’aquesta norma la conversió de fets imposables subjectes a IRPF en tributació sobre patrimoni a la base general, arribant—en alguns casos— la quota al 70% del valor dels actius localitzats a l’estranger.

Malgrat la contundent missiva rebuda de la Comissió Europea i el termini de dos mesos concedits, Espanya no ha modificat la norma. Atesa aquesta circumstància, és altament probable que el Tribunal de Justícia de Luxemburg condemni a Espanya per infracció de normes comunitàries.

En aquest sentit, i arran de l’entrada en vigor de CRS (Common Reporting Standard), que implementa a nivell mundial un model d’intercanvi automàtic d’informació fiscal, la majoria de països  han aprovat normes per afavorir la repatriació de capitals no declarats sobre actius situats a l’estranger amb caràcter voluntari.

Aquests models de repatriació de capitals no tenen la consideració d’amnistia fiscal. En tant que aquest cas es tractaria d‘una mesura injusta i inequitativa que premiaria a l‘incomplidor davant del contribuent que ha complert puntualment amb les seves obligacions tributàries. Per tant, aquesta repatriació es duria a terme mitjançant el pagament íntegre de les quotes deixades d’ingressar en els exercicis no prescrits, però, alhora, reduint les sancions d’aquells que sense requeriment previ de l’administració, declarin voluntàriament els seus béns localitzats a l’estranger.

Consegüentment, recomanem que aquells contribuents que hagin regularitzat fiscalment seguint les disposicions de la Llei 7/2012, presentin un escrit amb la finalitat exclusiva de protegir el seu dret i interrompre la prescripció per tal de reservar-se el dret  a demanar en un futur la devolució d’ingressos indeguts. Tot això atès que és altament probable que, si el Tribunal de Luxemburg ratifica la tesi de la Comissió Europea, Espanya haurà de procedir necessàriament a la devolució dels ingressos indeguts per la diferència entre les rendes d’exercicis no prescrits i la liquidació realitzada per la via del guany patrimonial injustificat. Aquesta diferència pot ser molt rellevant, podent arribar en alguns casos al 90%.