D’aquí a dos dies ens retrobarem amb la celebració d’un nou Dia Internacional de la Dona, tot i que no sé si la paraula celebració és la que escau realment. Aquesta jornada reivindicativa pretén promoure el feminisme –recordem un cop més que el feminisme és la lluita per a la igualtat entre dones i homes en tots els àmbits–, lluitar contra el sexisme –hem de saber que el sexisme és la discriminació basada en el gènere de la persona, i que es troba majoritàriament patit per les dones– i contrarestar el masclisme –la paraula masclisme no és la contraposició a feminisme, el masclisme és el conjunt d’idees, actituds i pràctiques basades en una teòrica supremacia de l’home, fruit de la cultura patriarcal històrica.

Ja sé que aquesta introducció pot semblar simplista per les enteses en feminisme. La realitat, però, és que encara existeix un gran desconeixement social pel que fa a conceptes tan senzills com el feminisme, el sexisme, el masclisme o la cultura patriarcal; per aquest motiu és bo simplificar, repetir i divulgar aquestes explicacions. Com deia fa pocs dies la periodista i opinadora Rosa Maria Artal, en un article referit a Espanya, «El masclisme es combat amb educació i obertura de mires. El feixisme s’elimina llegint i assabentant-se del que es llegeix». Crec que el masclisme també es combat –com qualsevol altre extremisme– llegint, acceptant la contraposició d’idees i aprenent dels errors històrics.

M’agradaria fer una pinzellada de les tradicionals «reclamacions» que es fan el 8 de març. Es demana, entre d’altres, la igualtat efectiva entre dones i homes en la representació social, política i econòmica (allò del 50-50): si la meitat de la població som dones, hem d’estar representades al 50%. També s’exigeix la igualtat salarial: per una mateixa feina, responsabilitat i dedicació, dones i homes han de guanyar el mateix (recordem que s’estima la bretxa salarial en el 25% menys en els salaris de les dones en relació als dels homes). Una altra demanda és el repartiment equitatiu de les tasques a la llar o de la cura del les persones dependents, que tan bé expressa la paraula coresponsabilitat o la ja reconeguda teoria de la conciliació. Una altra reivindicació feminista mundial és el dret a la dignitat i al propi cos: cal que parlem aquí de la despenalització de l’avortament; de l’abolicionisme, com a lluita necessària per eradicar la prostitució i la tracta de persones; o també la limitació –quan no l’eliminació– de la gestació subrogada, per tal de protegir les parts més vulnerables com són les dones. Una altra lluita és la que es manifesta contra la violència masclista, que mereix tota la nostra atenció si tenim en compte que l’Agència Europea dels Drets Humans estimava, fa poc, en 13 milions el nombre de dones europees que pateixen violència física per part d’homes.

Encara recordo un article, escrit per uns genetistes, en el què s’exposava que el masclisme té uns explicació científica i basada en la genètica. Segons ells, la invasió de kurgans el segle XXXIV aC –una població jerarquitzada, guerrera i liderada pels homes– va venir a dominar, colonitzar i destruir les poblacions autòctones, originàriament matrilineals i amb més de 40.000 anys de convivència pacífica. Allí van radicar els inicis del patriarcat segons aquests estudiosos. Ara bé, tal com explicaven, la genètica no és una maledicció i el que cal és que se sàpiga, s’assumeixi i que hi hagi una voluntat social per fer que les coses canviïn.
Aquest proper 8 de març no es tracta només de manifestar-se i de reivindicar –que també–, cal actuar cada dia de març, d’abril, i de tot l’any, des de la consciència d’una desigualtat i d’una discriminació reals. Cal posar totes les eines i els recursos que es troben al nostre abast (per limitats que ens puguin semblar) per fer canviar les coses. Només així arribarem a gaudir d’un món més just i igualitari, com ha de ser. Si no ho fem, serem còmplices i culpables del sexisme, del masclisme, de la violència i perpetuarem una cultura que ens retrocedeix a la barbàrie.