PUBLICITAT

Tú ets el motor del canvi

Els darrers dies m’he replantejat algunes premisses que havia donat per certes: que vivia en ple segle XXI, en un modern i avançat país occidental. Bé, suposo que sobre el segle no puc tenir cap dubte, si més no des de l’òptica del calendari gregorià. Però en un país modern? En un país avançat? 
Els comportaments de supremacia masclista que han sortit darrerament a la llum són un alarmant senyal de les greus mancances de la nostra societat. És evident que l’educació està estrepitosament fracassant quan estem detectant una clara involució en termes de respecte i d’igualtat entre gèneres en una part gens menyspreable del jovent, al contrari del que s’hagués pogut esperar. El Govern andorrà té un gran repte a l’hora de revertir aquesta situació, i haurà d’emprar a fons les seves institucions educatives per arribar on no arriba l’entorn familiar i intentar que tots els seus futurs ciutadans rebin aquests valors fonamentals. 
Però tornant a la família, i sabent que hi ha homes que no estan fent «els deures», penso que no estan sols, que normalment hi han dones al seu costat. Què estem fent malament les dones perquè els nostres fills puguin actuar d’una forma tan reprovable envers altres dones, segons el que il·lustren els Whatsapps que han transcendit d’una jornada alegre i festiva com el carnaval d’Encamp? 
Que un home de certa edat insulti una linier –considerant que és inacceptable– es pot arribar a «comprendre» en base a les limitacions educatives i culturals a les quals hagi pogut quedar exposat. Una altra cosa és que l’insultant missatge surti de la boca del president d’una entitat esportiva. En aquest cas, se l’hauria d’apartar d’ipso facto del càrrec que ostenta, perquè en un context de valors elevats com el de l’esport, no es poden admetre aquests tipus de referents; la sanció hauria de ser clarament exemplar i inhabilitant. Però que les conductes masclistes vexatòries tinguin lloc entre els joves? Això és quelcom que no es pot arribar a comprendre. 
Els insults d’un o els vergonyosos missatges dels altres –tots lamentables representants del gènere masculí– han estat emesos amb la intenció d’ofendre profundament, però, lluny d’això, posen en la més absoluta evidència el desenvolupament personal i social dels emissors que, a més, resulta que tenen mare –o l’han tingut– i amigues i, potser, germanes, novies o esposes. 
Dones! No enteneu que nosaltres tenim el poder? El poder de fer-nos respectar, d’apartar de la nostra vida aquells homes que no ens tracten com mereixem. Que perquè ens respectin i ens estimin de veritat la primera cosa que hem de fer és respectar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixes? Com pot ser que no veiem els senyals –a vegades subtils, a vegades flagrants– de les ràncies conductes masclistes! No necessitem «pares», ni «fills», fora dels que ja tenim de forma biològica. Hem de ser intolerants en aquest aspecte i no deixar passar una sola paraula, una sola frase, un sol gest que ens humiliï. Perquè un marit així, un nuvi així, un company així, un amic així, no val mai la pena.
Quina part no han entès aquests individus sobre que són homes –la qual cosa no vol dir per res que siguin millors– a causa del vel·leïtós atzar. Que les seves habilitats, capacitats i potencial com a persones ja estaven esbossades quan la sort genètica va determinar que les assumís un home o una dona. Que dels 20.000 gens que té una persona, solament un determina el sexe. 
No necessitem homes! Volem parelles, esposos, germans, companys, amics amb els que compartir una vida o unes experiències, que sempre ens tractin amb respecte i que ens potenciïn per poder aflorar amb la millor versió de nosaltres mateixes. I si no els trobem, no passa absolutament res. Som totalment independents i capitanes de la nostra vida. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT