IB 8488
Aquell estiu del 85 la calor era insuportable. Va mirar el rellotge. Encara tenia temps d’una darrera capbussada a la piscina. Sense pensar-s’ho dues vegades es va llençar a l’aigua. Va mantenir-se sota l’aigua amb els braços estesos i va sortir lentament. Es va estirar en la tovallola fins a sentir el biquini sec. Llavors es va aixecar es va posar els shorts, la samarreta i les bambes i va ficar la tovallola i la crema al cabàs. A la mà només portava les claus del cotxe. Camí de l’aeroport, amb la capota baixada, se li va anar eixugant el cabell. En arribar, va aparcar a la zona d’arribades nacionals.
En quinze minuts arribava el seu promès. Va travessar la porta d’accés i es va dirigir a la sala d’arribades nacionals. Va veure que el panell informatiu anunciava que l’avió d’Iberia IB 8488 procedent de Menorca arribava puntual. Hi havia més gent esperant. Es va fixar en un grup de noies que no paraven de riure; dues monges amb hàbit i un crucifix de plata penjat i un jove amb ulleres i texans. Va mirar de reüll el panell d’informació, s’estava modificant. Informava d’un retard de mitja hora. Va mirar al terra maleint a la companyia aèria. Algunes de les persones que esperaven van anar marxant a la cafeteria. Es va quedar recolzada a la paret.
Ja se li estava fent pesada aquella espera i la situació la incomodava. Tenia ganes de tornar a casa, dutxar-se i treure’s el biquini. A més, començava a tenir gana. Va tornar a mirar al panell i aquest va tornar a canviar, ara eren cinc hores de retard! Una suor freda va envair el seu cos. La seva cara es va desencaixar. Es va quedar allà plantada, amb shorts, samarreta i bambes, les claus del cotxe a la mà, però sense diners ni targeta per treure’l del pàrquing, ni poder trucar a algú.
La sala d’arribada era un bullir de gent, però es sentia molt sola. El jove amb ulleres i texans, restava dret. L’havia estat observant des de feia estona. Havia percebut la incomoditat d’aquella noia, sola, desprotegida i vestida per anar a la platja.
Es va apropar. Quan ella es va adonar de la seva presència va retrocedir unes passes, espantada. –Disculpa, –va dir ell– crec que també esperes a algú del vol de Menorca. Ella va dubtar. Perquè li demanava això? Què volia? Però va afirmar amb desdeny amb el cap. Mira, –va balbucejar ell– , potser em pots ajudar, he vist que tens cotxe. On vius? Això la va descol·locar. No entenia que volia, però estava massa cansada. –Visc a la zona alta de Barcelona.
–De veritat? –Va exclamar ell, somrient. –Doncs si vas cap allà, series tan amable de deixar-me a l’entrada de la ciutat? Em faries un gran favor!–. A canvi, jo pago el pàrquing de l’aeroport, que hi dius?. Es va quedar muda i perplexa. La seva amabilitat, cortesia i tendresa la van desarmar. No s’ho esperava. Un lleu somriure va florejar en el seu rostre. La situació estressant, que l’havia posat gairebé malalta es va anar transformar en una estona distesa durant el viatge a casa. Quan el va deixar, es van donar els telèfons i van quedar en tornar junts a l’aeroport cinc hores després. Va tornar a casa somrient. Ningú es creuria el que li havia passat! Aquell dia va ser desconcertant, però sense dubte, molt profitós per ella.
I és què sovint ens costa demanar ajuda o acceptar-la. Comptar amb els altres, reconèixer que els necessitem o saber percebre quan ens necessiten. Potser es tracta només d’aixecar el cap i parar atenció en les persones que tenim al costat. Les presses i el neguit del dia a dia ens impedeixen empatitzar amb elles i perdre el què val la pena de la vida.