Miquel Alis

Un dia, un ciutadà em va dir: «Quan algú et tingui rebuig, reflexiona per saber quin favor li has fet». Quina raó que tenia! Per saber d’on prové aquella «desconfiança genètica, aquell desig de castigar el Comú» per part d’aquesta família, només cal demanar: d’on els hi surten els rendiments del negoci de la neu? Contesta: d’Encamp.

Quan, en una tribuna anterior parlava «d’afany de guany», no em queixava pas dels beneficis de SAETDE; millor que una societat tingui guanys que pèrdues, i amb més raó quan el Comú (el poble) cobra el 34,12% dels dividends. El conseller delegat no va entendre-ho bé, o més ben dit no va voler entendre-ho: el que no es pot acceptar, és que la família Viladomat és prevalgui de la seva situació majoritària per imposar acords abusius, que perjudiquen els interessos d’un altre soci, i més quan aquest és un Comú. Ara provaré d’explicar-ho amb més detalls.

 L’art. 4 dels estatuts diu: «El domicili de la societat, serà a Encamp, ... El domicili social no podrà ésser traslladat fora de la Parròquia d’Encamp, sense el consentiment previ de l’Honorable Comú.» El domicili social d’una societat és, al meu entendre, la seu de la companyia mercantil on pot ser localitzada als efectes oportuns. És el lloc d’efectiva direcció i administració de la societat, on té la seva residència principal. Dit això, es pot afirmar que aquest establiment principal es troba, al C/ Prat de la Creu, 59, Escala B, planta 5, a Andorra la Vella, tal com ho indica tota la correspondència; i això sense el consentiment del Comú. La fugida de la seu social de SAETDE de la Parròquia representa una pèrdua econòmica important pel Comú i pel poble.

L’art. 46 dels estatuts especifica: «... El 10% dels beneficis socials es destinarà a retribuir al Consell d’Administració i, en el seu cas, als Consellers-Delegats, en  la forma i proporció que lliurement determini la junta a proposta del mateix Consell.» El Consell d’Administració consta de 16 consellers: el grup accionarial Viladomat-Albareda en designa 10, el Comú 5 (inclosos el President i el Vice-President) i els accionistes del poble 1. Fins al 2008 tots els consellers tenien la mateixa retribució; a partir d’aquell any, i per imposició del representant dels socis majoritaris, «el 60% de  la remuneració estatuària es destina als membres de les comissions (de les quals evidentment no en formen part ni el President ni el Vice-President ni cap altre conseller nomenat pel Comú o per els accionistes del Poble!) i el 40% restant es reparteix entre tots els consellers un cop honorats els serveis de secretaria» (?). Aquesta discriminació dels representants d’Encamp al Consell d’Administració de SAETDE no sols representa una burla moral al Poble,  però també una pèrdua econòmica de molts milers d’euros per les arques del Comú.

Les inversions ruïnoses a l’estranger,  imposades pels socis majoritaris, han representat unes pèrdues de més de 10 000 000 d’euros per SAETDE, el que representa un menyscapte de més de 3 500 000 d’euros pel nostre Comú, pel nostre Poble! Aviat està dit! Aquests experiments realitzats a França, Espanya, Argentina, Azerbaidjan, Groenlàndia, Uzbekistan, Sultat d’Oman ... han estat calamitosos per les finances d’Encamp. És el conseller delegat qui ens ha portat a viatjar per aquest món de Déu, perjudicant fortament els actius de la societat, i de retruc del Comú. És el seu desconeixement del negoci de la neu en aquests països que ha causat tals pèrdues? Si que tots coneixem la dita: «La ignorància fa ser agosarat», però a nivell empresarial és més aconsellable fer cas a l’altra dita: «La ignorància no excusa el pecat». Hi ha algun altre motiu ocult que el mou a obligar el nostre Poble a invertir en aquestes terres llunyanes? Perquè les inversions a l’estranger no les fa la família Viladomat amb altres privats que els vulguin acompanyar? Perquè no és aquesta família qui hagi adquirit el 70% de SECNOA i no obligar el Comú a seguir-lo en aquesta nova aventura? Si necessita els més de 50 milions d’euros de reserves de SAETDE, el millor no seria repartir-ne la part no obligatòria entre els socis? Cada soci, i sobretot el Comú, podria llavors disposar lliurement i independent dels seus dividends.

L’acord d’intencions signat entre el Comú i SAETDE el 24 de setembre de 2015, preveu en el pacte quart apartat b) el «compromís de reduir el cànon a percebre, a partir de la temporada 2015/16 i fins al final de la concessió, en un 1% dels ingressos bruts.» Això representaria pel Comú un perjudici de més de 250 000 euros anuals. El cànon a percebre pel Comú del 6% és una clàusula de contracte de concessió; doncs no pot reduir-se legalment mitjançant un simple pacte entre el Comú i SAETDE.

L’antiga Concòrdia i la tossuderia de Joan Viladomat. Si senyor, la Concòrdia era un terreny indevís entre les Parròquies de Canillo i d’Encamp, i això del 1958 fins l’any 2000. Els que tenim una certa edat, recordem l’autoritat indiscutible i inapel·lable que tenien els Delegats Permanents dels coprínceps fins al 1993. El 10 de juliol de 1958, els citats Delegats, per tal de resoldre un litigi entre les dues parròquies, justament per a la construcció de la carretera del Grau Roig, van promulgar un Decret que a més regulava la situació específica i peculiar d’aquests terrenys, fixant, a partir de la data, el règim d’administració dels comunals dits de la Concòrdia, de les Parròquies de Canillo i d’Encamp:

«Art.1. Els terrenys que foren objecte de transacció de l’anomenada «Concòrdia» que tingué lloc el dia 25 de juny de 1672, entre les Parròquies de Canillo i Encamp, constitueixen una propietat indivisa entre les dues Parròquies.
Art.2. Aquesta indivisió no cessarà més que en el cas en què una de les esmentades Parròquies arribés a establir per títols indiscutibles son dret exclusiu de propietat sobre el conjunt dels béns en litigi, o sobre una part d’ells clarament determinada, com així fou disposat per l’acta de l’anomenada «Concòrdia».

Art.3. A comptar de la promulgació del present Decret, el territori anomenat «de la Concòrdia» serà administrat per una Comissió composta com es diu en l’article que segueix, la qual funcionarà de la manera que s’expressa en els següents articles cinquè i sisè, i tindrà la competència que li assigna l’article setè; i això en interès comú de les dues Parròquies.»
Coneixedor d’aquest Decret, el Comú d’Encamp va entaular un plet amb el Comú de Canillo, per tal «d’establir per títols indiscutibles son dret exclusiu de propietat sobre una part de Concòrdia». Així va reconèixer-ho el Tribunal Superior de Justícia d’Andorra, que va sentenciar el cessament de la indivisió d’aquests terrenys l’any 2000.

Queda clar, que abans de l’any 2000 ni Canillo, ni Encamp (ni la família Viladomat!) podien disposar d’aquests terrenys, sense haver contractat prèviament amb la Comissió Administrativa dels Terrenys de Concòrdia, presidida pel Síndic General. Les divagacions, sobre aquest tema del director de SAETDE tenen com a única finalitat la de confondre el Poble i el mateix Comú per tal de treure’n un rendiment econòmic. 

Avui, per ampliar el camp de neu d’Encamp amb aquests terrenys, no serveixen ni «acord d’intencions» ni «conveni d’inversió». Si el Comú vol fer-ho, ha de redactar un plec de bases on quedin clarament reflectides les pretensions i les necessitats de la Parròquia. Aquestes es podrien presentar i completar en una reunió de Poble, tal com va dir-ho el Sr. Cònsol. Una vegada redactat el plec de bases, es treu la concessió a subhasta pública. Recordem que la licitació d’aquests terrenys que es va fer l’any 2005 va ser recorreguda per SAETDE, a iniciativa dels socis majoritaris, com de costum! El gener del 2012, el Tribunal Superior de Justícia va «declarar d’ofici la incompetència de la jurisdicció civil per resoldre la demanda formulada per SAETDE contra l’Hble. COMÚ D’ENCAMP». Què ha passat després d’aquesta sentència? El que constatem són activitats de neu en tota aquesta zona, totalment incontrolades pel Comú. És un «zona de no dret» on tots podem fer-hi el què ens doni la gana?

Altres fets, així com la renúncia sobtada i temporal de la gestió remunerada del FUNICAMP l’any 2005; l’anunci recent, precipitat i irresponsable del trencament de Grandvalira, sense valorar les greus conseqüències que aquesta decisió hauria representat per Andorra; el recurs per aturar la construcció de la plataforma de Soldeu que acull aquests dies, amb prestigi i dignitat, l’arribada de la copa del món d’esquí alpí; tot això em fa pensar que l’arrogància de Joan Viladomat és molt prejudicial per la imatge i l’estabilitat econòmica d’Andorra. A Encamp ens toca encara suportar-lo divuit anys per esgotar la concessió! Desitjo que aquest ròssec es pugui reduir per tal que no haguem d’aguantar més aquests capricis infantils; hi ha mitjans legals i estatutaris per fer-ho. Però sobretot que el termini fixat pels estatuts no s’ampliï en cap concepte! Ni SAETDE, ni les muntanyes d’Encamp, ni la neu, són propietat de la família Viladomat, només faltaria!