PUBLICITAT

El fracàs de la política

He tardat a escriure sobre el judici als presos polítics catalans, els Jordis i els membres del Govern presidit per Carles Puigdemont que s’enfronten a penes de molts anys de presó per uns suposats delictes de rebel·lió i sedició (també se’ls imputen els de malversació i desobediència) que les justícies d’Alemanya, Bèlgica i Gran Bretanya no han vist per enlloc. Dic que he tardat perquè en aquests casos sempre és millor tenir una mica de perspectiva abans de començar a escriure i més enllà d’esperar que sigui un judici just (Manuel Marchena s’esforça perquè almenys així ho sembli) és evident que aquest cas s’acabarà dirimint al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg.


Però anem a pams. Tot i que el plet català comença molt abans, el Procés té una data d’inici. Arranca amb la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012 que va reunir més d’un milió de persones pels carrers de Barcelona amb el lema de Catalunya, nou Estat d’Europa. En aquell moment el President Artur Mas tenia dues opcions: fer la viu-viu i fer veure que no havia passat res o agafar el toro per les banyes i intentar conduir políticament aquella demanda ciutadana. A diferència de Mariano Rajoy (que va qualificar aquella manifestació de «algarabía»), Mas va optar per la segona. 

La pregunta del 9N va tenir l’aval de destacats representants del PSC, entre ells, l’actual ambaixador d’Espanya a Andorra, Àngel Ros


Va convocar eleccions, va perdre deu escons però va quedar reforçada la majoria sobiranista del Parlament. Després va fer el que va prometre: una consulta. El 9N del 2014 la ciutadania de Catalunya va poder votar per primera vegada a la història si volia esdevenir un Estat i, en el cas que fos que sí, si el volia independent. Aquesta insinuació al federalisme va fer que la pregunta del 9N tingués l’aval de destacats representants del PSC, entre ells l’exconsellera de Sanitat, Marina Geli, i la de l’actual ambaixador d’Espanya a Andorra, Àngel Ros (ara molt lluny del moviment sobiranista). Aquella primera consulta va derivar en un judici que va acabar amb la inhabilitació de l’expresident Mas, les exconselleres Joana  Ortega i Irene Rigau i el també exconseller Quico Homs.


Acabat aquest episodi, la dialèctica política entre Barcelona i Madrid s’anava fent gran. Mas va convocar unes eleccions plebiscitàries en què CDC i ERC van compartir candidatura. Amb un 48% dels vots, el Parlament va tenir per primera vegada a la història una majoria de diputats nítidament sobiranista. La CUP va vetar Mas i el president va optar per Carles Puigdemont, que després d’una moció de confiança va prometre la celebració d’un referèndum d’independència (aquest cop vinculant). La interlocució entre Barcelona i Madrid anava quedant cada vegada més amortitzada i va arribar la data del referèndum de l’1O. La resta de fets ja són coneguts. La policia va reprimir amb les porres aquella votació i pocs dies més tard hi va haver una Declaració Unilateral d’Independència (sense efectes jurídics) que va acabar amb mig Govern a la presó i l’altre mig a l’exili.


I precisament en aquesta tessitura estem ara per no haver fet política quan tocava i per haver derivat als tribunals un problema que és estrictament polític. I ho és perquè quan hi ha una demanda tan majoritària de la ciutadania els estadistes s’asseuen i negocien sortides per superar l’atzucac. Sense anar més lluny quan Alex Salmond va guanyar les eleccions a Escòcia amb el 44% dels vots el primer ministre britànic, David Cameron, el va emplaçar a parlar. D’allí en va sortir el referèndum d’independència del setembre del 2014, una consulta en què Escòcia va rebutjar convertir-se en Estat per 55% de vots en contra i 45% a favor. 


El cas escocès va demostrar de què es tracta precisament el fet de fer política, una art que en els darrers temps ha brillat per la seva absència a la pell de brau. Però no sempre ha estat així. Només cal recordar els temps de la Transició, tal vegada encara més difícils que els d’ara, quan tradicions polítiques molt diferents van ser capaces de posar-se d’acord en benefici de tothom. I la mostra més evident de tot plegat és la reunió que el llavors president Adolfo Suárez va mantenir amb el líder del PCE, Santiago Carrillo. Es van trobar en un xalet dels afores de Madrid propietat del periodista i advocat Alfonso Osorio i van esgotar hores de conversa (i de cigarretes). 
Abans de començar la reunió Carrillo li va preguntar a Suárez si parlarien de política amb P majúscula o amb p minúscula. Suárez li va contestar que amb P majúscula. Van parlar sense apriorismes i amb voluntat de trobar acords i el Divendres Sant del 1978, amb mitja Espanya de vacances, Adolfo Suárez va legalitzar el Partit Comunista fent possible allò que semblava impossible.


A diferència del que va passar llavors, aquesta voluntat d’acord i de transacció ja s’ha perdut. Almenys fins ara. Deia Iñaki Gabilondo la setmana passada a TV3 que quan s’acabi el judici ja no hi haurà excuses per continuar negant-se a parlar. I encara que té raó no deixa de ser preocupant que s’hagi arribat fins aquest punt i que unes persones hagin hagut de suportar una llarga i injustificada presó provisional per haver posat les urnes. 


Sí, si es vol per haver-les posat malgrat l’oposició d’un Estat que demanava que no es posessin. Però malgrat tot per haver donat veu a una ciutadania que demanava expressar-se com han fet abans països de tradicions democràtiques tan antigues com Gran Bretanya o el Canadà amb els casos d’Escòcia o el Quebec. De tot plegat, quan s’escrigui la història del país que hi ha a l’altre costat de la Farga de Moles, se’n podran dir moltes coses. Els balanços i les lectures seran sempre subjectius segons el prisma amb què es mirin però segurament hi haurà unanimitat en una cosa. I és, precisament, en el fracàs de la política.

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT