PUBLICITAT

Cap a la personocràcia!

Últimament sembla que estem dia si i altre també amb reivindicacions, protestes, indignacions de tota mena al voltant de temes que tenen com a fons principal el gènere, a tal punt que, de continuar amb el to i les formes que pul·lulen, gairebé es diria que ha esclatat una guerra entre els sexes.  Res més lluny -entenc- del que volem ningú, ni seria desitjable socialment.


És obvi que estem sortint de centúries de cultura patriarcal, que ha tingut la trista conseqüència que l’espècie humana ha perdut la meitat de la seva intel·ligència (al haver menyspreat la de les dones) al servei de l’evolució, ha castrat la tendresa i sensibilitat dels homes i la capacitat d’actuació i desenvolupament de les dones ( sempre parlant en termes generals).
 Hem d’estar agraïdes a les valentes que van trencar el model ( i als avançats que hi van donar suport) i possibilitar que avui, en el context cultural occidental podem gaudir d’una igualtat d’oportunitats (tan de bo es pogués dir de la globalitat el planeta. Aquest es el gran repte).
Seria però un gran error, passar del patriarcat al matriarcat i continuar reproduint així el mateix error, ara de signe contrari.

L’espècie humana ha perdut la meitat de la seva intel·ligència (al haver menyspreat la de les dones) al servei de l’evolució


Néixer home o dona, és un «accident» biològic, que no hauria de significar -avui, al segle XXI- res més que això: complementaris en tant que fent honor al dimorfisme sexual biològic, però essers individuals, autònoms en si mateixos i amb el propi Poder que emana de la  Dignitat essencial de que estem revestits des del mateix moment d’inici de l’existència . En virtut d’aquesta dignitat reclamo EQUITAT (no igualtat ja que no ho som d’iguals) entre ambdós gèneres.
No és admissible, de cap de les maneres que no tinguem quelcom de tan obvi com això, i de manera fefaent, integrat socialment a la nostra cultura: mateixos drets i deures en justa correspondència.


Es per això que, en base a aquesta justícia, també és important traduir-la en les paraules que emprem: equitat que no igualtat, i potser substituir feminisme en el sentit que avui dia l’emprem (i que no es altre que el que vol la equitat de la qual parlem), però que és el substantiu que, en principi serveix per denominar una de les parts del binomi, pel terme Persona que inclou ambdós generes. 


Entenc per Persona: ésser dotat de sentit  (raciocini, consciència de sí, i amb identitat pròpia) i sensibilitat, amb valors (pròpiament humans) que guien la seva existència. 
Les dones som femenines i expressem la feminitat, els homes són masculins i expressen la masculinitat.


El masclisme és una deriva patològica de la masculinitat, que cal que superem per tal de donar el pas evolutiu que ens cal a l’espècie humana. Per poder realitzar aquest importantíssim pas endavant cal que homes i dones anem junts de la mà. és més, els homes (Persones masculines, que són la majoria) hi tenen el paper mes cabdal, per frenar i fer rectificar els menys avançats i desviats del context de la masculinitat saludable. 


 Que algú avui dia, pugui pensar que la dona és inferior a l’home, nomes demostra l’estupidesa supina del tal individu, a més de ser d’un auto-insult, doncs tots: homes i dones hem sortit del ventre de les nostres mares...com podria sortir res de superior a quelcom inferior? Infantar un fill es (i hauria de ser sempre) un acte d’amor, i parir-lo, de valor, motius més que suficients per honorar la dona, la feminitat i tot el que representa. Per això hauria de ser contundent la resposta davant la violació: un acte més propi d’un espècimen que encara no ha abandonat l’animalitat i que es absolutament de covards, mai un violador es pot merèixer el substantiu d’home (aquí es on els nostres companys homes son essencials al costat per fer front i acabar amb aquesta xacra, que mereix la repulsa mes gran de tota la societat).


Pel que fa a les dones, tenim encara molta feina per endavant i alguna no evident (aquestes són les més perilloses perquè les tenim arrelades a l’inconscient) com és ara: l’ utilització per alguna moda, de la dona com a objecte pròpiament dit i de consum. Ja seria hora que ens oposem a algunes modes que atempten contra l’estabilitat i integritat de la dona (més enllà del físic), com ara els talons, es pot ser femenina, elegant, sensual, etc calçant còmodes (això sí, igual que els homes!) No hi haurà autèntica igualtat, fins que la dona no deixi de passar de puntetes per la vida i toqui, literal i metafòricament, de peus a terra!


A la Naturalesa només podem que seguir-la i respectar-la. Per tant, si la nostra espècie té persones femenines i masculines, és de lògica pensar que en el nostre funcionament social haurem de poder integrar de manera fluida i harmònica ambdós maneres de fer que, en aquest sentit, seran complementàries i mútuament enriquidores per al nostre esdevenidor. 


Seguint doncs el discurs dins d’aquest context especificat, el meu desig -que llanço des d’aquestes línies- és progressar en vers una societat Personocrática, és a dir: aquella constituïda per persones madures que s’autogovernen, mes enllà d’estereotips de gènere ni de cap altra classe. Una societat que honori i respecti la feminitat de les dones i la masculinitat dels homes. SÍ A LA PERSONOCRÀCIA!

 

Comenta aquest article

PUBLICITAT