PUBLICITAT

L’innocuïtat de les paraules

L’allau de notícies referents al Dia de la Dona ja s’ha desfermat amb la força d’una onada sobre la sorra més aviat ensopida del nostre dia a dia. I ara, transcorreguts uns dies, només en resta un ribet d’escuma, el pòsit d’unes esperances mai del tot acomplertes. Com era de preveure aquesta celebració ha sabut acaparar bona part de l’atenció: han sovintejat debats improvisats en llocs insospitats, declaracions de bones intencions de caire sovint electoralista, encesos exabruptes i alguns laments. Tothom però sembla convenir que s’haurien de fer millor les coses. Per la meva banda, avui, el que no volia era parlar de nou sobre aquestes eternes qüestions que tant estan inflamant l’àgora pública. Tanmateix, un fet imprevisible m’esperona a fer-ho i d’entrada vull demanar perdó per afegir encara més tinta a l’assumpte.
El cas és que fa uns dies vaig rebre a través de les xarxes socials, entre moltes altres invitacions de reivindicació, un breu vídeo amb una cançó-proclama sobre la condició femenina. Com tothom sap –o hauria de saber– les proclames acaben essent simplificacions que acostumen a menystenir les infinites gradacions que van del blanc al negre i viceversa. Aquestes darreres il·lustren a la perfecció la realitat de la vida i potser per aquesta raó no arriben a desvetllar el nostre entusiasme, ben al contrari de les proclames que salpebren la nostra existència però en distorsionen la percepció. 
Del cantant n’ignoro el nom, no vaig parar-hi atenció. El que sí puc confessar és que, quan en una de les estrofes, la seva veu viril, vellutada s’esmerçava en assegurar que si les dones manéssim no hi haurien guerres em vaig quedar esparverada. L’afirmació, rotunda, em va deixar de pedra i, si he de ser del tot sincera, em vaig posar a riure entre incrèdula i perplexa. Com si el fet de pertànyer a un gènere o a un altre ens atorgués qualitats d’ordre immanent. Com si la meva feminitat –abans ultratjada– ara comportés una dimensió ètica mai vista. Em va saber greu riure, ho admeto, perquè jo sóc la primera en assenyalar les injustícies que es cometen sobre les dones pel simple fet de ser-ho. Tanmateix el fet d’anar a l’altre extrem i de pretendre santificar-nos a totes en un exercici proper a un mea culpa redemptor, gairebé exculpatori, no deixa de ser una mostra més del bonisme general que afecta a la nostra societat. Benvinguts a l’era de la post-veritat, en que les emocions ho són tot i poc importen els fets objectivables.
I de cop i volta, en una mil·lèsima de segon em va venir a la ment una de les escenes de la pel·lícula El últim dels injustos del desaparegut director francès Claude Lanzmann. Aquest llargmetratge del 2013 basat en les entrevistes que realitzà a Benjamin Murmelstein a la ciutat de Roma pels volts de 1975, dona veu a aquesta figura força controvertida.  Aquest home, el darrer president del consell jueu del camp de concentració de Terezin acusat de traïdor sense cap altra prova concloent sinó és la de no haver estat assassinat com els seus dos predecessors, en el decurs de la distesa conversa puntualitza que les víctimes de l’Holocaust van ser màrtirs, però no pas sants. Aquesta distinció que jo titllaria d’abismal entre la santedat i el martiri s’hauria de saber aplicar al meu humil parer a la condició femenina. Si realment volem apropar-nos ni que sigui de puntetes a la veritat, un concepte sempre polèmic i ara més que mai en flagrant desús, caldrà anar amb molt de compte amb el què diem i com ho diem. La pretesa innocuïtat de les paraules només és aparent. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT