PUBLICITAT

Europa, de nou malament

L a setmana passada, en un aeroport qualsevol, vaig llegir que Itàlia està disposada a prendre prestada una quantitat ingent de diners del banc públic xinès Asian Infraestructure Investment Bank, per convertir Itàlia en el primer país del G7 que s’annexarà al (polèmic) programa ‘Belt and Road’ de la Xina. 

Vaig poder llegir en l’FT l’acord marc (de cinc pàgines) pel qual tots dos països decidirien iniciar aquesta col·laboració, que afectaria els àmbits de logística, transport, projectes d’infraestructura i, per descomptat, política. El ministre d’exteriors italià, Sr. Milanesi, va defensar aferrissadament aquest acord financer, així com la iniciativa de formar part del ‘Belt and Road’. El president Mattarella també li donava suport.

Puc entendre que això entusiasmi a alguns. No a mi. Per què? Tot això seria perfecte si no fos pel fútil detall que, al cap i a la fi, es tracta de prendre més deute amb el qual finançar despesa pública, sense tan sols acompanyar aquesta decisió amb cap de les necessàries reformes que urgeix escometre en les malparades finances públiques italianes. 

Això, sense esmentar que existeix una llarga llista de països que, enlluernats per la possibilitat d’escometre grans obres públiques (que els ajudés a fer un salt en el cicle de creixement), van acabar acceptant préstecs de la Xina en condicions considerades avui abusives (segons denuncien ara molts d’aquests governs en països emergents). Això explica l’animadversió que alguns països asiàtics mostren obertament ara cap a la Xina).

Mirin. És propi de l’home subsistir al recer de l’esperança en un futur millor però, com dirien els que pateixen la «protuberància» de la senectut, aquest futur ens l’hem de guanyar. Significa que és un mal camí fundar un futur sobre els febles fonaments del deute (que és el camí fàcil). Camí del qual, alguns, sembla que no volen desviar-se. 

El tema d’Europa ja no va de finances. Va de filosofia. De fet, sempre ha anat d’això; la qual cosa ajuda a entendre molts dels nostres problemes que, molt em temo, no se solucionaran.

Sóc dels que pensa que es pot créixer amb deute, però també es pot créixer sense deute (basta amb crear un capital inicial). La nostra comesa és triar quin camí caminar. 

El primer camí; el del deute (sens dubte menys esforçat) et permet moltes coses. Et concedeix, sens dubte, una vida una mica més contemplativa, amb la possibilitat de trobar la plenitud en el gaudi de les arts, o simplement quedar-te entotsolat amb la bellesa mateixa de la naturalesa. Tot, molt del sud d’Europa. 

El segon camí (prescindir del deute), sens dubte, t’arrossega a una vida més activa i esforçada. Un camí que brinda la possibilitat d’exercir un treball (potser) menys artístic, però que també proporciona valors creatius, com el progrés científic, la prosperitat.
Em resulta curiós veure com molts dels països europeus que avui mostren seriosos problemes (que urgeixen solució), continuen optant pel camí fàcil, contemplatiu. Per què serà que l’home a l’últim que renuncia és al seu mètode? 

Això explica les insalvables i perennes diferències entre civilitzacions; i és que la idea del sacrifici té, per a cadascun, el seu propi significat. Per això em trobo més còmode invertint en economies anglosaxones, i en les seves monedes (cosa que coneixen de sobres). Les entenc millor des que vaig absorbir, de jove, les conclusions antològiques del meu pare sobre el sentit de tot (ni més ni menys), i que es resumia perfectament en una simple frase: “Treballa o consent que el sostre et caigui al damunt”. 

Una visió, potser més individual, i que requereix d’una gran dosi de llibertat. I sí. Una visió que dista molt del conegut pensament de l’Europa continental del «Un per a tots i tots per a un».

Comenta aquest article

PUBLICITAT