Estefania Gracia Periodista

El Carnet Jove fa dies que recull les inquietuds i opinions dels joves del país en relació a diferents temes d’actualitat i de preocupació social. Es va començar fent diverses trobades entre joves voluntaris i ara es vol recopilar més neguits i aportacions a través d’una enquesta en línia on els joves poden dir la seva i proposar millores o solucions en temes on hi ha força mancança, com la mobilitat, l’educació, l’habitatge o la comunicació política, entre d’altres. Com a jove (sort n’hi ha que a Andorra se’ns considera com a tal fins als 30 anys) vaig decidir fer l’enquesta i aportar la meva minsa opinió. Però el cert és que mentre l’estava realitzant, em van començar a envair un seguit de preguntes...
El propòsit de l’enquesta (imagino) és recollir més informació sobre què pensen els joves i plantejar diverses millores de forma pública amb la voluntat d’aconseguir un resultat. El cert és que no hi ha millor època per fer-ho, ja que vénen eleccions i més d’un partit segur que s’apunta alguna de les propostes i les inclou dins del seu programa per embutxacar-se també el vot dels joves. Sí? Tindria sentit apropar-se als joves i als seus ideals per avançar posicions en unes eleccions? En un país normal potser sí, però en un Principat on dels 76.177 habitants només 36.597 poden votar, i d’aquests, només 2.539 són joves [xifres extretes del Departament d’Estadística referents a l’any 2018], el fet de rejovenir-se (políticament parlant) no sembla tan necessari. Amb aquesta idea al cap, em va ser impossible finalitzar l’enquesta amb el sentiment de positivisme i esperança que representa que s’hauria de tenir després de participar en un projecte social com aquest. I és que mentre anava plasmant la meva opinió, no podia parar de pensar que cada idea que estava escrivint estava anant directament a la brossa. No per part del Carnet Jove, al contrari, l’organisme prou que intenta donar veu als joves... Si no per part del sistema de vot. I és que les meves opinions, com les de molts altres joves, no traspassaran l’enquesta. No podran veure’s reflectides en un vot i no podran donar suport a un partit o l’altre. Tan sols em podré limitar a dir: «Ostres, aquell candidat s’apropa més o menys als meus ideals, a veure si els pocs que poden l’acaben votant». 
Amb aquests i altres fets t’adones que vius en un país on no hi tens res a dir. Si t’agrada el que hi ha, bé. I si no, també. Perquè veritablement hauràs d’esperar 20 anys per poder formar part del canvi (si és que n’hi ha). Utilitzes el transport públic, participes en l’economia diària del país, pagues periòdicament els impostos, la CASS, els tràmits administratius... Intentes formar part dels moviments que es generen i de la ciutadania en general, t’integres en el sistema educatiu i laboral... Però tot i això, no pots formar part de la decisió d’escollir a un partit o a un candidat que serà l’encarregat de legislar la mobilitat, els habitatges, els impostos, la sanitat, l’educació i tot el que interactua en el teu dia a dia.