PUBLICITAT

L’escola de pastors celebra els deu anys

«No tenim ningú que ens mane i ens mane la mateixa feina». Amb aquestes paraules definia Josep Maria Isús, d’Enviny, el que representa fer de pastor. M’ho deia arran d’un reportatge que vaig publicar fa un parell d’anys i en el que dedicàvem l’atenció a oficis i tradicions del Pirineu. I a l’hora de fer aquest article em va interessant reproduir les paraules d’Isús per fer esment de l’Escola de Pastors, un projecte que arriba a la seva primera dècada i que acaba d’engegar la seva nova temporada amb quinze aspirants a aprendre l’ofici.


Ubicada enguany a Soriguera, l’Escola de Pastors forma des de fa deu anys els joves interessats en aquest ofici ancestral que tot i la regressió que ha patit en els darrers temps encara té una forta presència al Pirineu. D’entrada, aquest projecte pedagògic que enguany té seu a Soriguera (Pallars Jussà) ha aconseguit que el 60% dels joves que s’han format en aquesta escola durant els darrers deu anys s’hagin decantat finalment per aquest ofici en alguna de les seves variants. Les dades que s’oferien aquesta setmana amb motiu de l’estrena del nou curs, amb quinze aprenents de pastor, revelaven també que només el 20% han declinat dedicar-se a aquesta feina un cop acabat el curs.


En un món dominat per la immediatesa, les xarxes socials i el 2.0 no deixa de ser curiós que hi hagi qui opti per un món, com el de la pastura, intrínsecament lligat al cicle de la natura i on l’espai i el temps es confonen en un tempo diferent del dels nostres dies. De fet, el calendari encara té molt a dir en aquesta feina. I només cal parlar amb els pastors de Llessui, a la Vall d’Àssua, per saber que al juliol s’apleguen totes les ramades dels pastors de la vall per pujar el bestiar a la muntanya. Es poden agrupar fins a 8.000 caps de ramat, fonamentalment d’ovella xisqueta, i un sol pastor s’encarrega de vigilar-lo durant els mesos de bon temps mentre campen per la falda del Montsent de Pallars. Moltes vegades, fins i tot, es pot veure el bestiar pasturar per les antigues pistes de l’estació de Llessui, que fa molts anys havien servit per a la pràctica de l’esquí i de la que ara ja només en queda les restes dels remuntadors.


Parlava de Llessui i és precisament en aquest poble de la Vall d’Àssua on es pot visitar el Museu del Pastor. Segurament és una de les mostres més ben trobades del que representa aquest ofici ancestral lligat a una forma de fer i a la cultura pirinenca. Al Museu del Pastor, un espai on les Cobles del Peirot tenen un paper protagonista, es pot veure amb precisió tot el cicle de la pastura, des que els ramats pugen a la muntanya a l’estiu fins que baixen una altra vegada cap als seus corrals pels volts de Sant Miquel. De fet, el cicle de la natura hi té tant a veure amb aquesta cultura mil·lenària que un pastor explicava a Pep Coll que «des que la ramada del Tor d’Alòs no baixa cap a l’Urgell no ha fet més hivern», fent esment a la importància que tenia la transhumància pel cicle de l’any. Tant és així que l’escriptor de Pessonada diu a Muntanyes maleïdes que «la roda de l’any estava tan acostumada a girar al ritme de les esquelles que actualment la tardor, sense el comiat de les ramades, sembla que no se’n vulgui anar del tot».


Des de fa uns anys, de la pastura també se n’ha fet un recurs turístic. Fins al punt que hi ha la possibilitat de pujar amb els pastors cada dissabte fins on són els ramats. Allí aprofiten per donar sal al bestiar, un mineral que necessiten per la seva subsistència i que escasseja a les terres altes. Els pastors també aprofiten aquell dia per pujar queviures a la persona que s’encarrega de les ovelles durant l’estiu i per curar a les que s’han fet mal. De la llana de la xisqueta, una raça autòctona del Pirineu, també se n’aprofita tot. I és que una associació de la Vall d’Àssua comercialitza teixits amb la llana d’aquesta ovella, que també és un aïllant de primera qualitat per les cases, segons expliquen els propis pastors, que reivindiquen alhora la seva vessant culinària amb embotits com la girella o el palpís. Sense sortir de la vessant gastronòmica que també té aquest ofici no està de més destacar que la majoria de gent que ha passat per l’Escola de Pastors de Llessui ho ha fet per especialitzar-se en l’àmbit de la producció de formatges amb llet de cabra o d’ovella. Explicava abans que en un reportatge sobre el Pirineu un pastor deia que «és l’ovella que mana i no a l’inrevés» i en la mateixa sèrie de reportatges vaig tenir l’ocasió de parlar amb una parella d’Éller, a la Cerdanya, que elabora formatges amb llet de cabra alpina després d’haver passat per aquest centre. No deixa de ser curiós que la majoria d’alumnes (gairebé el 80%) provenen de l’àrea de Barcelona mentre que la gent que ve d’altres demarcacions de la geografia catalana, més avesada al món rural, és molta menys en percentatge.


Ara, arribats ja a la primera dècada d’aquesta iniciativa, és el moment de fer balanç i pel que sembla els resultats són positius. El mateix passaria si s’apliqués aquesta fórmula a algun altre ofici en retrocés que es pogués servir d’una escola per assegurar el seu futur. En aquest moment, però, toca parlar de pastura, una activitat molt necessària al Pirineu no només per la pròpia subsistència de l’ofici, sinó també per la conservació de l’ecosistema en un moment en què els efectes del canvi climàtic es fan cada vegada més evidents.
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT