PUBLICITAT

El plaer de veure una pel·lícula de terror

A les persones ens agrada sentir por quan ens sentim protegits. Els éssers humans compartim tres pors. A allò desconegut, a la mort i a la soledat imposada. El cinema de terror es basa en aquests tres conceptes. La mort del protagonista, el lloc on es desenvolupa i el sentiment de solitud. Aquestes pel·lícules estan fetes per excitar-nos, són pura adrenalina. Els amants del gènere de terror segreguen tanta adrenalina com la gent que es tira per un pont, en paracaigudes, o pujant a una muntanya russa. Encara més, són una bona teràpia per desensibilitzar l’ansietat, les pors exagerades o qualsevol fòbia. És una teràpia d’exposició amb prevenció de resposta. El motiu del plaer sorgeix de la capacitat de predir una mica el relat. Fa que emfatitzis amb el protagonista i al mateix temps, que odiïs al dolent. Et fa treballar la imaginació, buscant alternatives a la seva conducta. Et dius «No, no vagis per aquí o no facis això, millor fes allò».


-La por: pot ser innata o adquirida i s’adquireix per condicionament clàssic o per aprenentatge vicari (veient la conducta dels altres). Associem una situació o objecte amb malestar. També tenim la por real i l’irreal. La seva mala gestió condueix a l’ansietat. És podria resumir com, tenir por a tenir por. Tinc por de passar-ho malament, m’angoixa el que passarà. En una pel·lícula de terror o suspens, tenim por del que li passarà a l’actor, no del que li està passant, (capacitat d’anticipar, em poso a la seva pell). També afegir, que és una emoció bàsica del nostre repertori. Juntament amb el fàstic, alegria, sorpresa, ira i tristesa. Ens manté alerta, s’encarrega de la nostra supervivència. Sense por, ens tornaríem temeraris i moriríem als pocs dies de néixer. La por provoca respostes semblants a l’estrès: ataques, fuges o et paralitzes. Però cal dir que totes les emocions són positives, la por també. El problema sorgeix quan no la sabem gestionar o interpretar.


-La por real: aquí et jugues la vida. Estàs en perill. És adaptativa. 
-La por irreal: està fonamentada en el catastrofisme i en la imaginació. Prové dels teus pensaments i et creen angoixa i inseguretat, perquè no saps el que passarà. Et crea incertesa. És no adaptativa.


Perquè quedi més clar t’ho explicaré des de la biologia. El responsable és el sistema límbic. S’encarrega de gestionar les respostes emocionals i fisiològiques. És a dir, processa les emocions i regula la conducta. Està relacionat amb la supervivència d’un mateix. Segons el que interpreta, així es comporta. Se l’anomena el cervell emocional. També és més sensible als gestos i intencions que a les paraules boniques. Ens fa imaginar, interpretar, i sentir les emocions. Distingeix entre el que és agradable i el que no ho és.


Cal dir que el cervell es divideix en tres subcervells: el reptilià, que és la part més antiga del cervell. Després li segueix aquest, l’emocional i el tercer, que és el racional. També anomenat Neocòrtex. És el que raona les situacions, processa les emocions i els hi dona un sentit de perill o no. El sistema límbic està compost per un conjunt d’estructures com son l’amígdala, l’hipocamp, el tàlem, l’hipotàlem, i altres més. En aquest cas, només en tocarem dos, el hipocamp i l’amígdala
- Hipocamp: s’encarrega d’emmagatzemar la informació a llarg termini. Tot el que anem aprenent es va introduint aquí. La seva relació amb les emocions és essencial, ja que recordem millor els successos que tenen un vincle emocional fort, ja sigui bo o dolent. També explica per què associem una música en concret amb una escena o situació. Això explica per què abans dels quatre anys, amb prou feines tenim records. Perquè fins aquesta edat encara no està desenvolupat del tot. També influeix en la memòria associativa. És a dir, quan no entenc alguna cosa en una situació concreta, busco en la informació que ja tinc, per crear noves associacions i donar-li un sentit. Transformar el desconegut en conegut. Quan et lesiones aquesta zona, ets incapaç de generar nous records, però sense afectar als que ja tens (amnèsia anterògrada).


-Amígdala: manté l’equilibri fisiològic de l’organisme, regula la temperatura interna del cos, equilibra la pressió sanguínia, el ritme cardíac i el nivell de sucre. És l’encarregada de gestionar les emocions. S’hi emmagatzemen les emocions bàsiques que he esmentat anteriorment. Hi ha un estudi on s’inhabilita l’amígdala a uns micos i aquests en veure una serp, com no senten por, no s’allunyen i la serp els acaba picant. No obstant això, en un altre estudi, a altres micos se’ls estimula i encara que no hi hagi cap perill, es comporten com si estiguessin acorralats. Estan en senyal d’alarma. Això és el que vindria a ser l’ansietat. La por irreal. També, és l’encarregada de que actuem per reflexos, sense pensar. Per simple supervivència. Primer sentim i després pensem, perquè tota la informació passa primer per ella i posteriorment accedeix a l’escorça cerebral. (Raciocini).


La importància del so: crea l’ambient, li dóna un sentit al que veiem. Experimentem emocions com la por, la ràbia, l’alegria, etc. Anticipa l’aparició d’una altra escena, ja t’imagines el que passarà. Després, també el silenci té la seva funció. Aquest parla per si mateix, fa que interpretem els gestos corporals i facials dels actors. Això crea angoixa o por. Moltes vegades per no dir sempre, associem una cançó o un so amb una pel·lícula. El cervell no distingeix entre el que és real i el que no ho és. Aquest fet és molt interessant, perquè se’l pot enganyar i fer que manifesti emocions de fam, tristesa, alegria, etc. És l’anomenada capacitat de manipulació. Veus un anunci de menjar o beguda i t’entra gana o set. Es crear necessitats innecessàries, (publicitat). 

Comenta aquest article

PUBLICITAT