Utilitarismes
Aquest dissabte s’acaba de cloure a Barcelona el festival Kosmopolis, un esdeveniment literari de caire biennal que dona veu a les ments més inquietes del panorama cultural, entre les quals la del mateix Nuccio Ordine, professor, filòsof i assagista italià, especialista en el Renaixement i en la figura de Giordano Bruno. Imbuït del pensament clàssic Ordine reivindica l’estudi de les humanitats, un coneixement avui per avui jutjat inútil en una societat doblegada a les lleis del mercat, un fet que segons ell acaba comportant una deshumanització creixent en tots els àmbits de la nostra existència.
Confesso que de poder parlar amb aquest pensador m’agradaria preguntar-li quina opinió li mereix el projecte-pilot endegat fa uns mesos al Museu de Belles Arts de Mont-real, i del qual suposo que estarà prou assabentat. Per a resumir el cas, i per si algun lector ho desconeix, un cert nombre de metges d’aquesta ciutat poden prescriure als seus pacients visites gratuïtes al citat espai cultural durant la seva convalescència.
El projecte està en curs i per tant encara se n’esperen les conclusions. Fins aquí, res a dir, altres sectors desfavorits de la població també s’acostumen a beneficiar de programes semblants en molts altres espais culturals.
Tanmateix quan la directora d’aquest museu, Nathalie Bondil, afirma, exultant, que a la cultura al segle XXI li correspondrà el mateix paper que l’esport en el segle passat, i ens diu que, mentre una persona contempla una obra d’art secreta les mateixes hormones que quan realitza exercici, em pregunto atuïda si l’augment de la serotonina en sang la mateixa substància que dona títol a la darrera novel·la de Houellebecq, quina estranya coincidència i el descens dels nivells de cortisol, és el que farà que la gent a la fi! trobi una utilitat a l’art. La jugada estarà feta, l’art passarà a engrossir la llista de productes de primera necessitat, i en conseqüència els gestors podran convèncer als polítics de torn d’abocar-hi més diners, perquè, en el fons, sospito que d’això es tracta.
La deriva utilitarista queda de nou al descobert, res escapa a la implacable lògica de mercat. Ordine en el seu assaig La utilitat de l’inútil, ens cita una frase del dramaturg i escriptor Eugene Ionesco que escau del tot en aquesta reflexió: si no es comprèn la utilitat d’allò inútil i la inutilitat del que és útil, no es comprèn l’art. Per aquesta raó, animada per l’esperit de la tragicomèdia, m’esmerço en teixir guions d’un futur imprevisible.
M’imagino el moment en el qual l’especialista em desaconsellarà contemplar obres del tal o el qual pintor perquè aquestes, massa audaces, alteren els resultats de l’analítica, sense oblidar l’escena de llargues cues de peregrins descoratjats els del colesterol LDL arrossegant-se per les grans pinacoteques del món, amb la voluntat d’encomanar-se al poder d’aquest nou remei guaridor. La quantificació de l’impacte de l’art sobre la salut dels seus consumidors ens farà parlar de contraindicacions, posologia i efectes secundaris en referir-nos a les obres artístiques. A la banalització ja gairebé aconseguida de l’art contemporani, s’hi haurà d’afegir la banalització de tot l’art en general, en posar en relleu els seus efectes fisiològics.
Al marge de la voluntat dels seus autors i creadors, l’art i la literatura sempre s’han dedicat a guarir, però no al cos, sinó a la ment i a l’esperit, i si m’apreteu, fins a l’ànima també. Tanmateix a l’era del selfie, del narcisisme més ranci i del consum exacerbat, el cos ha esdevingut el rei.