PUBLICITAT

Consultori fiscal

Aquesta setmana volem compartir amb els lectors la sentència 3-2019 del Tribunal Superior de Justícia, Sala Administrativa en relació al Canvi de criteri respecte de l’aplicació de l’Impost General Indirecte. 

La qüestió litigiosa que es planteja en aquest procés consisteix a determinar si ha quedat compromesa la responsabilitat de l’Administració, com a conseqüència d’un canvi de criteri respecte de l’aplicació de l’Impost General Indirecte sobre les prestacions de serveis que una agència de viatges majorista andorrana realitza a agències de viatge establertes fora del Principat, incloent-hi els serveis que es presten tant a dins com fora d’Andorra.

La Societat recurrent al·lega que en una primera consulta realitzada l’any 2013, es va considerar que aquestes prestacions no estaven subjectes a l’Impost General Indirecte i, en aplicació d’aquest criteri, no va repercutir l’impost als seus clients. 

Posteriorment, s’ha produït una altra interpretació i, segons la liquidació darrerament practicada el 27 de novembre de 2014, s’ha vist obligada a satisfer els imports que no havia abonat en el seu moment, quan ja no tenia l’oportunitat de realitzar aquella repercussió. En conseqüència, sol·licita que es declari que l’Administració ha incorregut en responsabilitat per aquest canvi de criteri.

Encara que les parts no en fan esment en les seves al·legacions, no es poden oblidar els diferents efectes produïts per les consultes tributàries a l’Administració, sota el règim de les successives lleis de bases de l’ordenament tributari de 1996 i de 2014, la primera de les quals regia quan es va fer la consulta de 2013 que invoca l’agent. 

En efecte, a diferència de la Llei de 2014, la Llei de 1996 (article 50.2) atribuïa un caràcter merament informatiu a la consulta tributària, sense efectes vinculants per a l’Administració, encara que es predicava l’exempció de responsabilitat per a l’obligat tributari que s’havia ajustat al criteri administratiu.

En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que la recurrent va consentir la liquidació tributària que li va ser notificada el 17 de desembre de 2014, ja que no va interposar contra la mateixa cap classe de recurs. 

Encara que l’agent afirma que va formular un anomenat «recurs de rectificació i revocació», aquest escrit no es va presentar fins al 26 de maig de 2015, quan aquella liquidació ja era ferma, per la qual cosa es va procedir a la inadmissió de l’escrit. 

En aquestes circumstàncies, la Sala Administrativa confirma el criteri de la sentència apel·lada, ja que la fermesa de la liquidació tributària impedeix posar en qüestió els seus efectes per la via de la responsabilitat administrativa.

Des d’un altre punt de vista, també l’acció de responsabilitat s’hauria de considerar prescrita. Segons l’article 61 del Codi de l’Administració:

«La reclamació ha de presentar-se davant l’Administració responsable. El dret a reclamar prescriu en el termini d’un any a comptar de la data en què es produí el fet, l’acció o l’omissió que el motiva».

En aquest cas, els perjudicis que s’haurien produït a la recurrent derivarien de la liquidació tributària que li va ser finalment notificada el 17 de desembre de 2014, que és la data que ha de ser considerada com l’inici del termini de prescripció. Atès que la reclamació de responsabilitat administrativa no va ser presentada fins al 5 de febrer de 2016, és clar que llavors ja havia transcorregut el termini anyal de prescripció.

En conseqüència, és procedent desestimar el recurs i confirmar íntegrament la sentència apel·lada.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT