PUBLICITAT

D’Andorra a França per la carretera de la Solana

Més d’una vegada he llegit en aquest diari que l’expresident de la Cambra de Comerç ha parlat de «desenclavar» Andorra. I tenia raó. Ho demostra el fet que aquesta setmana el Principat ha vist tancada la comunicació directa amb França pel Pas de la Casa amb l’esllavissada que ha afectat l’RN22 amb totes les conseqüències econòmiques i de mobilitat que això suposa. Tot plegat ha posat sobre la taula la necessitat de repensar noves comunicacions i només cal felicitar-se que l’esllavissada no hagi provocat cap desgràcia, que això també és una bona notícia.

No cal anar gaire lluny per adonar-se que les esllavissades, amb més o menys intensitat, estan a l’ordre del dia en mantes carreteres de l’altre costat del país. Sense anar més lluny ara fa un any que un corriment de roques va enfonsar part de la muntanya per la qual serpenteja la carretera que va a Mont-rebei i que va matar dos veïns de Sant Esteve de la Sarga. En aquella mateixa carretera s’han anat succeint les esllavissades (sortosament menys importants que la primera, que es va emportar una antiga ermita sencera) amb els costos que això representa per un poble de petites dimensions com ho és Sant Esteve de la Sarga, en ple Montsec d’Ares. Però no només han estat les esllavissades les que han tallat importants (i històriques) vies de comunicació. Fa més d’una dècada una nevada que es va deixar notar amb força al Pirineu va obligar a tallar el Túnel de Vielha, de manera que la Val d’Aran es va quedar uns dies (per sort, pocs) sense comunicació amb Catalunya. Tenint en compte que el Port de la Bonaigua també estava afectat i que tampoc es podia circular cap al Pallars Sobirà per la virulència de la nevada els aranesos només podien anar cap a França. De fet, més d’una vegada des de Bossòst estant també ha estat impossible circular cap al Port deth Portilhon per les inclemències meteorològiques de l’hivern.

Però parlant de territoris que s’han quedat incomunicats a causa del mal temps la palma se l’emporta, sense cap mena de dubte, Gran Bretanya. I és que com s’ha explicat més d’una vegada Gran Bretanya també va quedar incomunicada una vegada per un abrupte temporal que va impedir la circulació dels ferrys entre aquest país i França. Aquest cas ha passat a la història del periodisme perquè la premsa britànica va girar la truita titulant: «El continent, aïllat». I és que com tot en aquesta vida són maneres de veure les coses i és evident que pels britànics no eren ells els que havien quedat incomunicats si no que era Europa qui no es podia comunicar amb el seu país. En països de muntanya com és Andorra no deixa de ser malauradament habitual que episodis com els que s’han viscut aquesta setmana puguin succeir. I sinó només cal veure amb el que passa amb el Port de Cabús, que a l’hivern impossibilita la seva comunicació amb Catalunya via Tor (tot i que en aquest cas sempre hi ha qui troba la manera de transitar-lo). Sense anar més lluny a Catalunya també es trobarien casos en què la neu impossibilitat el trànsit en els mesos més durs de l’hivern. I en aquest sentit el Port de la Bonaigua, que comunica la Val d’Aran amb el Pallars Sobirà seria l’exemple més habitual. Perquè encara que hi ha el compromís (no escrit) de mantenir el port obert la major part de l’any sempre hi ha alguna temporada que cal tancar-lo uns dies o uns mesos per l’allau de neu que s’hi acumula. No en va un dels primers conductors de llevaneus que hi va haver a les Valls d’Àneu m’explicava fa poc que aquest port «té fama de dolent i que, en realitat, ho és». Potser per això em contava que abans la Bonaigua quedava tancada des de l’hivern fins a la primavera sense que hi pogués transitar ningú. 

Però tot i això, tot i les inclemències que poden afectar comunicacions de primer ordre, és evident que correspon als poders públics la manera de trobar solucions a aquests imponderables que posa la mateixa naturalesa. Per això no estaria malament que el nou Govern sorgit de les eleccions del 6-A posés fil a l’agulla i es prengués molt seriosament la proposta de la Cambra de Comerç (em penso que també de la CEA) de recuperar la idea de fer una carretera per la solana andorrana que comuniqués amb França a prop del Túnel del Pimorent. És evident que aquesta seria una solució alternativa als possibles talls que es poden esdevenir a l’RN22 a causa del temps i que en ser el traçat pràcticament tot de titularitat andorrana es podria fer un seguiment més acurat de tot el ferm. En aquestes coses, en el món de les comunicacions vull dir, és important no pensar-s’hi gaire i apostar per projectes que a mitjà i llarg termini puguin ser beneficioses per al país. Perquè com diu l’adagi no hi ha mal que per bé no vingui i potser ara s’obre l’oportunitat d’impulsar aquest nou enllaç cap a França amb una carretera que contribuirà a «desenclavar» Andorra com fa temps que demana la Cambra de Comerç. Al cap i a la fi en aquestes coses és millor ficar-s’hi d’hora i no deixar passar oportunitats. I si no que ens ho preguntin als de Lleida, que hem vist com un tren que a finals del segle XIX es projectava des de la capital de la Terra Ferma fins a la població francesa de Saint Gaudens es quedava a la Pobla sense possibilitat d’anar més enllà amb tot l’historial de problemes (sortosament superats des que el gestiona Ferrocarrils de la Generalitat) per garantir-ne la supervivència. No val a badar doncs, Andorra necessita aquesta nova carretera.

Comenta aquest article

PUBLICITAT