PUBLICITAT

Una copeta de xerès?

Aquell matí es respirava setembre per tota la ciutat. L’aire fresc es colava per les finestres de fusta de la casa número 6 del carrer de l’Esperança. Era una torre de tres plantes construïda a mitjan segle XIX. L’envoltava un jardí verd i endreçat, on la frondositat de les moreres convidaven a seure i llegir. Dos metres de mur la separaven de la torre del costat, més gran i senyorial, amb una bandera britànica onejant al jardí. 

La ciutat portava anys en guerra i la manca d’aliments i productes bàsics havien transformat a tothom. L’afany per aconseguir un tros de carn o de peix fresc feia cometre veritables temeritats.

La Trini, la Mercè i la Pilar eren germanes. Les dues primeres, solteres; la Pilar va enviudar al cap de deu mesos del casament. Totes tres havien viscut sempre juntes al número sis del carrer de l’Esperança.

Provenien d’una família burgesa, en la qual les bones maneres i la cortesia eren gairebé un deure. Aquells anys en guerra de tant en tant rebien la visita d’algun parent que s’apropava per confirmar que sobrevivien davant tanta penúria. El cert és que cap de les tres perdia l’ànim i els bons costums. I no se sabia ben bé com s’ho feien, però quan arribava una visita sempre apareixia la Mercè amb un gran somriure i una safata amb una ampolla de xerès i unes copes tot dient: «No voldríeu pas una copeta de xerès?». Era un moment màgic que et transportava a abans de la guerra, quan era habitual rebre visites i passar la tarda amb converses animades o jugant a cartes. 

Passava el temps i cada cop era més habitual veure per la ciutat els milicians assaltant cases per fer-se amb diners o joies que venien al mercat negre per comprar queviures per subsistir. Per si arribés aquest dia, les tres germanes havien acordat amagar les joies de la família, ben embolicades en un mocador, dins d’un altell de la cuina. Ben a la vista havien deixat alguns marcs de fotos i cendrers de plata per poder sortir del pas i despistar els intrusos.

Arribava el migdia i el sol escalfava la ciutat. A la casa del costat es tenia per costum dinar al jardí. L’habitava el cònsol anglès que, en un exemple de pragmatisme, seguia a la ciutat per donar refugi a qualsevol conciutadà britànic que ho necessités. Vivia sol amb un xofer que feia de majordom, secretari i el que fes falta. Seguint els costums, es parava la taula amb coberteria de plata i vaixella de Llemotges. Aquella casa estava protegida, era territori britànic.

Al costat, la Trini, la Mercè i la Pilar havien acabat de dinar i estaven a punt de retirar-se a descansar quan tot d’una es va sentir un cop sec a la porta al crit «Obriu la porta!». Les tres germanes es van esgarrifar. Mirant-se, la Pilar, la més jove, va assenyalar la Trini amb el dit en direcció a la cuina. La Trini va entrar ràpidament a la cuina i, sense fer soroll, va agafar l’escala, va obrir l’altell i va agafar-ne el mocador. I sense pensar-s’ho dues vegades va anar per la porta de la cuina cap al jardí. Mentrestant, la Pilar va respondre amb veu tranquil·la «Sí! Ara mateix!», i tres milicians bruts i escanyolits van córrer cap a l’interior.

La Trini, que era al jardí, es va persignar i va llençar el mocador amb les relíquies familiars cap a la casa de l’honorable cònsol que, mentre es prenia uns ous escalfats amb pernil, va veure incrèdul com del cel queien fermalls, polseres i collarets de perles.

Aleshores, a la casa del costat la Mercè sortia de la cuina amb el seu gran somriure, la safata, l’ampolla de xerès i tres copes dient: «No voldríeu pas una copeta de xerès?»

Com va dir Winston Churchill, «l’actitud és una petita cosa que marca una gran diferència». En el decurs de la nostra vida afrontem situacions difícils i constantment hem de prendre decisions, i és l’actitud que prenguem el que marcarà la diferència.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT