Aquesta setmana, a tot estirar la que ve, sembla que podrem tenir un nou Govern, i no es tracta pas d’una qüestió menor, quan tenim damunt la taula temes que requereixen resolucions urgents.
La democràcia, per ser-ho, requereix la confrontació d’opinions i la suma de l’experiència i de les ideologies, diverses, dels polítics que ens representen, perquè tot plegat conforma el calidoscopi de la societat polifacètica que és la nostra. És ben cert que la pluralitat política, sense majories absolutes en el marc parlamentari ni en l’executiu, permet prendre decisions de forma més consensuada i establir unes estratègies més ponderades. Tot i això, quan es tracta de governar, esdevé imprescindible no patir excessives demores o alentiments, ja que llavors la mateixa paraula que defineix el poder i l’acció del govern, l’executiu, perd tot el seu sentit.

Els ciutadans que mirem la política des de la barrera, tenim tendència a criticar la classe política per la seva incapacitat a trobar solucions a l’altura dels reptes que té el país, i encara més quan veiem que en són conscients perquè els han inclòs en els seus programes electorals i els han anat desgranant al llarg de la campanya. La dificultat del polític es troba en saber passar de l’expressió de les seves idees i propostes a l’acció i a la implementació d’aquestes, i molt més si ho ha de fer de manera consensuada.

Em preocupa, i no sóc l’única, si faig cas de diferents opinions expressades, que aquesta tardança en emprendre una nova acció política ens perjudiqui a tots d’una manera o altra; tanmateix, poc hi podem fer, i les pressions no semblen l’actuació més adequada si volem estabilitat i perdurabilitat –uns criteris que, segons diuen, són identitaris dels muntanyencs. Després de la campanya electoral, on predomina el proselitisme i els càlculs de l’homo politicus per excel·lència per arribar a la majoria, hem de passar a la política d’Estat, defugint del clientelisme i de restes i divisions, per passar a sumar i a multiplicar, pensant en tots els ciutadans i en el seu futur.

Cal dir que tenim una història prou rica per aprendre d’ella, encara que molts vulguin menystenir i oblidar les èpoques de vaques magres i d’humilitat que, en algun moment, van caracteritzar l’economia de les nostres valls, i que tothom vulgui retornar a les èpoques de vaques grasses, que –aquestes sí– tothom recorda. Si hi ha una idea que ens ha de guiar és que estem en un canvi de cicle, que haurem de sacrificar moltes coses per poder obrir-nos a d’altres –allò que se’n diu l’evolució–, i, per sobre de tot, que no podem sacrificar el futur al present. Aquest Govern (en projecte) haurà de tenir aquesta consciència i actuar en conseqüència, per dotar-nos del nombre màxim de trumfos en la gestió de tot allò que ens espera de cara a la consecució d’un objectiu principal –més fàcil a dir que de fer, a casa nostra–: l’interès comú.

No m’agradaria fer demagògia ni refugiar-me en valors morals, però els polítics que han entrat en aquesta nova legislatura –amb més o menys alegria i amb més o menys consciència de què els espera–, més enllà dels programaris polítics i de les respectives ideologies, hauran de tenir una pràctica política ètica, social i comunicativa transcendent. Amb això vull dir que qualsevol ciutadà hauria de poder entendre, i avalar, les accions polítiques que s’emprenguin, perquè n’ha entès la seva necessitat i projecció. El què no es podrà entendre ni avalar seran accions tèbies, fruit de consensos falsament respectuosos de la diversitat de les posicions, sense altra perspectiva que la d’assegurar la tranquil·litat immediata i la permanència al poder. 

Quan els temps polítics són incerts, l’esperit de consens i de negociació és necessari, però ha de tenir un compromís i una voluntat de fer reals, molt superior a la d’aparentar o a la d’anar fent, perquè, senzillament, no ens ho podem permetre. No puc fer una llista de tot allò que ens toca abordar, amb intel·ligència i mà esquerra, i encreuant els dits esperant no haver fet tard: la CASS, l’acord d’associació amb Europa, la regeneració d’alguns sectors econòmics, la preservació del medi ambient, la recuperació del poc patrimoni cultural que ens queda, l’accés amb França (tant d’actualitat), i un llarg etcètera. Dit això, només vull precisar que confio, i molt, en el bon saber fer d’aquestes dones i homes polítics. Sé que alguns tenen clars els reptes i les dificultats a les quals s’enfronten; altres, també ho sé, ni s’ho imaginen. Espero, però, que es posin al dia ben aviat, i que d’aquí a quatre anys puguem veure que han complert la seva missió amb la voluntat, la dedicació i l’ètica que els hi suposem i que el país necessita.