PUBLICITAT

El Pirineu de l’Isidre Domenjó

L’escriptor i agitador cultural, Isidre Domenjó, acaba de publicar un llibre titulat Som de poc dir. El Pirineu, mínimament explicat amb 100 monosíl·labs. En cent petits capítols, l’Isidre ens proporciona altres tantes impressions del Pirineu, de fet de l’Alt Pirineu. Goso opinar que les fonts on ha begut per arribar a la composició d’aquest calidoscopi, han estat altres escriptors i intel·lectuals pirinencs com el mateix Pep Coll, Joan Obiols, Pep Espunyes, també els Grups de l’Alt Pirineu –GAP- i sobretot les seves pròpies experiències als mitjans de comunicació i la cultura pirinenques. L’Isidre és, bàsicament, un constructor. Tota la seva història personal està feta per activitats positives que ha ofert a la seva societat: llibres, editorials, revistes, associacions... una sense fi de projectes i de realitzacions.

 El seu llibre és com un local d’exposicions on diposita cent quadres, i  quan en surts, el regust que et queda és d’un cert optimisme. I amb una certa paradoxa, que es podria aplicar a la nostra societat: per una part el fet que estem en el millor moment de la nostra història –depurades moltes misèries que havien arribat a ser essencials a la nostra manera de viure- però, que a la vegada, tenim el perill imminent, si no sabem estructurar-nos territorialment com a Vegueria de l’Alt Pirineu i Aran, de caure en el pou d’un territori marginat i marginal. I en molts dels capítols trobem aquesta situació tan curiosa que vivim entre cerdans, alturgellencs, pallaresos, ribagorçans i els mateixos aranesos. Que tot necessitant fer front comú per facilitar solucions als nostres problemes, ens entestem a fer discursos impregnats de comarcalismes essencialistes que no poden sinó conduir-nos a la nimietat i al plany improductiu.

Parla molt bé d’aquelles persones que, venint de la gran ciutat, han aconseguit fer arrels a les nostres comarques i donant exemple de constància i sacrifici ens han demostrat als aborígens tradicionals que molts pobles poden ser salvats, amb bon treball i idees clares del que es volia aconseguir. Que els pobles d’alta muntanya poden ser ben vius, amb cases reformades i carrerons ordenats, que no cal acotar només la bellesa als petits cementiris, ben cuidats per mans amoroses del temps passat. Que malgrat la falta d’unes imprescindibles actuacions sistemàtiques per a la nostra alta muntanya i  per a les nostres valls, s’han produït experiències individuals que reclamen un replantejament actiu de la nostra realitat. Parla molt encertadament, en la meva opinió, de la profunda reestructuració del sector agrari i ramader, que malgrat el sacrifici humà que ha suposat la desaparició de tantes i tantes petites explotacions pageses, s’obre avui a moltes possibilitats noves amb els nous sistemes de producció. Que tot plegat, ens fa obtenir un préstec de temps per fer les coses ben fetes.

El Pirineu de l’Isidre Domenjó és un Pirineu on, a pesar de, o potser per tots els sacrificis realitzats, és un territori de muntanya ordenat, amb una gran riquesa patrimonial, amb perills evidents de despoblament agut, però alhora fecundat per unes llavors de progrés que, ben tractades, poden obrir un futur digne de les aspiracions dels nostres avantpassats. No busqueu en el llibre de l’Isidre el reguitzell de lamentacions usuals en molts punts de la nostra geografia muntanyenca. L’Isidre també enyora el passat pel qual representa de pèrdua definitiva de formes culturals, també sent l’absència dels humans que habitaren els nostres paratges; però creu en el present i en el futur, en les possibilitats de l’entesa política d’altpirinencs i aranesos en base a una nova institució veguerial.
Des del meu punt de vista l’Isidre encarna el pirinenquisme actiu, el de les persones que hi creuen i el treballen, un exemple d’aquells que han oblidat l’autosatisfacció de la llagrimeta territorial. I per acabar, un paràgraf literari que mostra el positivisme, que goso compartir, de l’autor: «els pirinencs som encantadorament orcs. Al foraster només li cal gratar-nos una mica per descobrir que, rere aquesta manera de ser tan especial hi ha, en realitat, una persona noble, hospitalària, discreta, íntegra, comprensiva...».

Comenta aquest article

PUBLICITAT