L’esperit positiu i pràctic dels andorrans
Com a bon observador d’Andorra, Jean Auguste Brutails, té clar que Andorra no és «aquest país de somni que descriuen alguns autors i on els seus habitants viurien en un idil·li; com arreu, sobre terra hom s’enfronta sovint a la injustícia i a l’arbitrarietat».
El 1904, en el llibre La Coutume d’Andorre, publicat a Paris i reeditat per Ed. Casal i Vall el 1965 dins el primer volum de la col·lecció Monumenta Andorrana, J. A. Brutails (1859-1926) que va ser jutge al Tribunal Superior d’Andorra a Perpinyà, i arxiver dels Pirineus Orientals (1983) i de la Gironde (1889), ens defineix, amb lucidesa i simplicitat, la manera com està fet o constituït l’esperit andorrà.
Recull, en el text del seu llibre sobre Andorra, la manifestació d’un prohom andorrà que li havia arribat manuscrita i que venia a dir el següent: Per a alguns, la independència d’Andorra no és res, perquè el país és pobre, sense indústria i sense comerç. Per a mi té un gran valor, primer per causa de l’impost de sang; perquè si uns pares tenen un fill, a Andorra podem dir «és nostre», cosa que no poden en les nacions veïnes... Altrament, bé que paguem a Andorra la Talla, el Delme, etc , en comparació del que paguen les nacions veïnes, això no és res...És cert que el país és pobre; però és pobre per ell mateix i seria molt més pobre encara si hagués de suportar les càrregues que ens pertocarien en el cas que fóssim espanyols o francesos.
D’aquí Brutails, coetani i amic de Charles Romeu, un gran veguer, coneixedor i admirador d’Andorra, en dedueix, encertadament, que no ha d’estranyar a ningú que la política andorrana sigui eminentment utilitària, és a dir d’un caràcter útil pràctic.
Considera que l’esperit de la població andorrana està format en una massa dura escola, per no ésser positiu i pràctic.
I així, segons ell, si la independència mateixa del país és tan estimada pels andorrans és, abans que tot, pels avantatges que en traiem.
Però i no obstant això, conclou que Andorra és un subjecte d’observació amb un alt interès.
I si bé avui tot pot semblar molt més fàcil, no ens hem de deixar enganyar.
Aquest esperit, tan ben definit i justificat per en Brutails, que la història no es cansa de recordar-nos com a propi, per recomanable, i que ens identifica i ens hauria de guiar sempre, sembla avui que s’hagi aigualit en la societat líquida per la qual ens toca transitar.
Ens cal recuperar el tocar de peus a terra, no voler la lluna, no fer volar coloms i captenir-nos d’un pragmatisme essencial.
Cosa que no és incompatible, sinó tot el contrari, en ser ambiciosos i tenir projectes a llarg termini, clars i de futur, degudament definits, avaluats, consensuats, explicats i previstos segons les prioritats.
La rudesa i alhora fragilitat del territori andorrà, la seva petitesa, la seva marginalitat i difícil accés, com ens recorda aquests dies la pèrdua de l’únic accés que ens uneix amb França, reclamen a tots els seus pobladors i especialment als andorrans, un esperit positiu i pràctic, si volem continuar disposant d’un petit però singular país, microestat independent, en un entorn cada dia més gran i global.
I és aquest esperit el que ens ha de fer valorar les nostres especificitats exclusives, que són les que ens diferencien de l’entorn i justifiquen la nostra existència.
El Coprincipat històric, garantia de la nostra independència, que ha sabut evolucionar al llarg de vuit segles.
L’estructura general del territori, de base federal, en un entorn de cultura centralista i no federal.
La propietat comunal del sòl nacional, en més d’un 94% de la seva superfície, en un món amb els seus recursos naturals cada dia més privatitzats.
Unes especificitats necessàries per a sobreviure com a «neutrals» al segle XVIII, com a «ni els uns, ni els altres» fins al segle XX i com a «nosaltres» al segle XXI.
Unes diferències que hem de conrear i reforçar per a evitar els contagis periòdics, problemàtics i finalment estèrils per Andorra, que ens volen fer ser iguals que els nostres veïns, quan la nostra història ens recorda i diu, obstinadament, de mantenir-nos diferents, en tot el que ens convingui.