PUBLICITAT

No hi ha més que un món

Alguna cosa remou la consciència quan es veu que els més joves, aquells que, en teoria, estan encara aprenent dels adults, estan organitzant-se per fer una defensa global del planeta. Un bon exemple és la jove activista sueca Greta Thunberg, que amb els seus 16 anys s’ha proposat lluitar contra el canvi climàtic iniciant, l’agost del 2018, vagues escolars els divendres davant el seu parlament. Aquesta acció va motivar el 15 de març la primera aturada d’estudiants a escala global i, una setmana després, la de prop de 200 estudiants andorrans.

La Greta és especial, també perquè està afectada per la síndrome d’Asperger, i és per això que és incapaç de comprendre que la situació tan dramàtica en la que es troba el planeta no faci reaccionar enèrgicament la gent i els governs. I amb la seva obtusa perseverança s’atreveix a dir-li a la cara algunes veritats als més importants líders polítics mundials: entre altres «que no són prou madurs» i que «diuen que estimen els seus fills, però els roben el seu futur davant els seus ulls». ‘Beneït’ Asperger en aquest cas, que li dona la força, i la llicència, per retreure’ls la seva complicitat vergonyosa.

Però també ho són, de molt especials, els joves andorrans que es van sumar a aquestes protestes. Alguns d’ells intenten reconduir la situació amb accions directes en el seu entorn immediat (un mecanisme que realment canviaria el món si tots ens hi suméssim) com, per exemple, negant-se a rebre el menjar que s’ofereix al Lycée Comte de Foix en barquetes de plàstic. Mentre esperen –tant de bo no sigui ‘desesperen’- una solució, han demanat contenidors per reciclar-les (una presència hauria de ser obligatòria als centres educatius), i davant la impassibilitat dels adults responsables han resolt posar ells mateixos pots de plàstic que després porten a reciclar, tal com explica l’estudiant i organitzador del moviment Mateu Bracque.

La veu l’alcen ara els joves perquè no tindran l’oportunitat de reconduir la catàstrofe ambiental quan siguin adults, donat que el punt d’inflexió s’ha estimat d’aquí a 11 anys. Però continuem pensant que això no va amb nosaltres. Part de la ciutadania veu l’ecologisme com quelcom d’il·luminats marginals quan simplement «proposa i defensa la recerca de formes de desenvolupament equilibrades amb la natura i basades en l’ús de les energies renovables que no contaminen». És que hi ha algú que no vulgui això?! L’ecologisme és una clau política del realisme ètic del nostre temps.

Un dels aspectes que més impacten actualment en el medi ambient és la generació de residus plàstics, dels quals s’estima que arriben diàriament al mar unes 12 milions de tones. Perquè reaccionem, sembla no ser suficient la visió del plàstic que veiem flotant a les aigües (l’illa de plàstic que s’ha format al Pacífic mesura ja 1,6 milions de km2, la mateixa superfície que Espanya, França i Alemanya juntes), acumulat als marges dels rius o de les platges o als diferents ecosistemes terrestres. Potser el més greu és el que no veiem, perquè hauríem de saber que els plàstics triguen entre 100 i 1.000 anys a descompondre’s, disgregant-se abans d’aconseguir-ho en partícules cada cop més petites -els microplàstics– que s’estan acumulant als hàbitats marins a una velocitat alarmant i enverinen les cadenes alimentàries. Els experts vaticinen que en trenta anys als oceans hi haurà més plàstic que peixos. És aquest el món que de veritat volem?

Per si aquesta motivació no fos suficient, és a dir, si resulta que no ens importa el medi ambient –com si estiguéssim vivint en un altre planeta–, sempre es pot apel·lar a les conseqüències sobre la salut de les persones. Si mengem peix, estem menjant plàstic, però també en poden portar les fruites i les verdures. I si resulta que no ens agrada res d’això, en patirem igualment les conseqüències de la seva omnipresència. Actualment, tothom orina diàriament residus plàstics hormonalment actius, segons afirmen el catedràtic de Radiologia de la Universidad de Granada i director científic de l’Instituto de Investigación Biosanitaria, Nicolás Olea; i el catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona, Miquel Porta.
El plàstic el componen una sèrie de monòmers als quals s’afegeixen additius com metalls pesants, ftalatos o bisfenol A, entre altres. A través del contacte directe de films, embolcalls i contenidors de plàstic amb aliments i begudes (sobretot en presència de calor), aquests components acaben, cada cop més, dintre del nostre organisme per generar –com ja s’han pogut demostrar– problemes endocrins, cancerígens o diabetis del tipus 2. La llista de productes plàstics que utilitzem és, per descomptat, interminable, i molts d’ells acaben a l’abocador perquè presenten un reciclatge costós, complex o contaminant. Els que sí que es poden reciclar, però, l’únic que fan és posposar la seva mort definitiva, perquè els materials obtinguts a cada procés són progressivament de més baixa qualitat fins que no es poden reciclar més.

Solament el senzill raspall de dents és responsable de l’1% del plàstic que arriba al mar. Però encara queda molt lluny d’una de les fonts més importants de microplàstics: les rentadores, que amb cada rentada de roba de teixits sintètics poden alliberar més de 700.000 fibres de plàstic al mar (fibres que no s’aconsegueixen eliminar a les plantes de depuració), tal com va estudiar un equip de la Universitat de Plymouth en Regne Unit. El problema és, per tant, més global del que sembla. 

Són molt lloables les campanyes organitzades pel Govern per disminuir el consum de plàstic. El ministeri de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat va comunicar el 15 d’abril que el consum de bosses de plàstic d’un sol ús s’havia reduït en més de mig milió l’any passat, fet que suposa una millora d’un 17%. El cobrament de les bosses ha ajudat que una bona part de la ciutadania porti la seva bossa reutilitzable de casa si no n’havia encara pres consciència del problema abans. Tanmateix, la mesura semblava quedar-se en la superfície, com si es tractés d’una acció de maquillatge, i afectar, per variar, als últims de la fila: els consumidors. Perquè una ullada al nostre voltant en qualsevol supermercat és suficient per veure la quantitat de productes que estan envasats innecessàriament amb plàstic, com ara fruites i verdures (petites quantitats en safata de porexpan i retractilades) i la dificultat en alguns de trobar vegetals a granel.

Quanta més informació tenim, com més sabem dels components nocius de quasi tot el que ens envolta, més abatuts podem trobar-nos i més depriment sembla el futur. Ni tan sols les bosses biodegradables es degraden amb facilitat, perquè precisen de condicions molt concretes per arribar-hi. Però hi ha una bona notícia. Tenim el coneixement i les eines per revertir aquesta situació, i solament falta la voluntat política per motivar el canvi de paradigma que imposi a les empreses una actuació responsable des de la fabricació fins a l’embalatge i una verdadera conscienciació social per canviar el model de consum. Els ciutadans tenen molt a dir amb el seu vot i amb les seves compres. Michael Braungart i William McDonough són els líders de l’anomenada propera revolució industrial, rebutjant l’actual model de disseny del bressol a la tomba de la majoria dels nostres productes per abraçar el disseny del bressol al bressol. La idea és que es poden dissenyar els productes industrials preveient la futura separació dels components al final de la seva vida útil per tornar a disposar de matèries primeres de gran valor: nutrients biològics que podran incorporar-se a l’aigua o al terra sense aportar residus sintètics o tòxics i nutrients tècnics que seran valuosos en cicles industrials tancats.

Fins que arribi aquest tipus d’indústria de futur, però, haurem de continuar reciclant alguns plàstics amb processos poc eficients. Però també podem reduir-ne el consum a través d’una compra responsable: des d’escollir productes sense plàstic en la mesura que es pugui fins a l’elecció de les fibres que componen la roba que adquirim. 

El mateix dia 15 d’abril, la ministra en funcions, Sílvia Calvó, va anunciar una campanya que s’iniciarà al mes de juny amb els establiments comercials per tal de substituir les bosses de plàstic utilitzades en el pesatge i el transport de la fruita i la verdura per unes de material reutilitzable. Es desconeix l’abast de l’acció, però també seria important que s’incidís en l’eliminació del plàstic en l’exposició d’aquests aliments. També va informar del treball que vol desenvolupar l’executiu en relació al foment de l’economia circular. Es desitja que el Govern no defalleixi en aquests importants objectius i aconsegueixi imposar el sentit comú per sobre dels interessos comercials i el desconeixement o la negligència d’una part dels consumidors. Educació i sensibilització continuen sent eines fonamentals en aquest sentit.

Hi ha una dita d’algun savi que diu que «no heretem la terra dels nostres pares, sinó que la demanem en préstec als nostres fills». Per descomptat, igual que no és necessari creure en la vida més enllà de la mort per tenir unes sòlides conviccions ètiques i morals, no s’han de tenir fills obligatòriament per implicar-se en la cura d’aquest valuós tresor que és el món en el qual vivim; l’únic que tenim.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT