PUBLICITAT

Reflexions sobre el tripartit d’Andorra

Qui ho havia de dir quan es va formalitzar el pacte entre socialdemòcrates i liberals a les parròquies que aquesta coalició no aniria més enllà de les eleccions del 6 d’abril. Amb sorpresa, doncs, vaig llegir la notícia que finalment L’A ha arribat a un acord amb Demòcrates per apuntalar una sòlida majoria de govern que també comptarà amb el concurs dels Ciutadans Compromesos de la Massana. Però com va dir Churchill, la política fa estranys companys de viatge, tot i que en aquest cas (ideològicament parlant, és clar) el que es forma és un govern de centredreta que si no hi hagués hagut el precedent de d’Acord no tindria res d’especial.

Em penso que ho he escrit més d’una vegada en aquestes pàgines que enlloc està escrit que cada família política s’hagi d’adscriure estrictament en el seu ventall ideològic. Per tant, el pacte al que van arribar L’A i el PS abans de les eleccions no tenia tant d’estrany tenint en compte que en altres tradicions polítiques també hi ha hagut acords més o menys duradors entre esquerra i dreta. Valgui com a exemple el cas de Xile, on la Concertación Nacional agrupa sociademòcrates i demòcratacristians. I tres quarts del mateix passa a Alemanya, on la CDU d’Angela Merkel, també de la família de la democràcia cristiana, acostuma a governar des de fa diverses legislatures amb el suport dels socialdemòcrates. Tot i que en aquest cas la Gran Coalició es formalitza sempre després dels resultats electorals i en cap cas abans. De fet, haver trencat aquesta tradició no escrita li va costar el lloc a l’expresident del Parlament Europeu, Martin Schultz, que s’havia passat mitja campanya assegurant a tort i a dret que aquest cop no donaria suport a Merkel. Però el pragmatisme alemany va fer la resta i finalment els socialistes van haver d’empassar-se les paraules de Schultz (que va dimitir) facilitant així aquesta coalició per garantir un govern sòlid en lloc d’altres condicionants.

Però tornant a Andorra. El pacte entre socialistes i liberals semblava que aquesta vegada dibuixava un altre escenari electoral. De fet, si molt no m’equivoco, em va semblar que L’A feia en campanya una esmena a la totalitat al partit de govern que havia gestionat la cosa pública del país durant els darrers vuit anys. Fins i tot pocs dies després de les eleccions semblava que es dibuixava una altra coalició (aquesta sí que poc lògica) entre socialistes, liberals i Terceravia. Més que res perquè en aquest cas sí que es podien endevinar diferències programàtiques insalvables entre tres formacions que, a més, no havien guanyat les eleccions. Però d’entrada, que liberals i socialistes intentessin forjar una majoria alternativa de govern, ni que només fos en la sessió d’investidura per intentar visualitzar una alternativa a l’Executiu actual, sí que entrava en la més pura lògica política.
Però les coses no han anat així. I finalment el pacte al que van arribar liberals i socialistes a les territorials no es traslladarà al Consell General. Més aviat al contrari. Perquè L’A ha optat per donar suport al candidat de Demòcrates per Andorra i entrar al govern amb quatre carteres. I si abans parlava de lògica política just és afirmar, també, que és a Xavier Espot a qui també per lògica li correspon governar a l’haver guanyat les eleccions. Però no està de més subratllar que en aquest cas tot apuntava al fet que segurament serien Terceravia i Ciutadans Compromesos els qui farien majoria de govern amb Demòcrates d’Andorra. Més que res perquè, com deia abans, semblava que els liberals se n’havien desmarcat dels vencedors dels comicis.

Ara bé. Com feia notar Pere López aquesta mateixa setmana, la decisió dels seus exsocis de candidatures territorials deixa via lliure al Partit Socialdemòcrata per convertir-se en l’oposició més nítida al govern tripartit que s’ha configurat. Fa poques setmanes, durant la campanya electoral de les eleccions espanyoles, li comentava a un candidat del PSC que la competició que els tres partits de dreta havien iniciat a Espanya deixava el carril del centre totalment lliure pels socialistes. Salvant totes les distàncies (perquè evidentment la situació no és comparable) qui té ara el carril lliure de l’oposició és el PS de Pere López. Per tant, és previsible que durant aquesta legislatura que tot just comença si aquest partit sap fer bé les coses tindrà molts números per encarar les pròximes eleccions amb garantia d’èxit. Per fer-ho, però, també seria necessari un acostament cap a l’SDP de Jaume Bartumeu. I encara que és evident que en aquest cas les afinitats personals impossibiliten un acord, si la socialdemocràcia vol tornar a governar algun dia aquest país no té gaires més opcions que intentar confluir en una mateixa marca electoral. Si fos així, si la nitidesa del discurs d’oposició que previsiblement anirà desplegant Pere López i les dues marques socialdemòcrates intentessin un acord a mitjà termini, el mapa electoral andorrà podria començar a virar aviat. Més que res perquè és previsible que tan Demòcrates per Andorra com L’A (no tan Ciutadans Compromesos) comencin una competició per un mateix espai, fonamentalment liberal, que és el que identifica ambdós partits. D’aquesta previsible competició i, sobretot, de quin dels dos sàpiga comunicar millor la seva obra de govern en dependrà que la maniobra de L’A tingui èxit i pugui aspirar a ser el referent del centre-dreta que ara és Demòcrates per Andorra o que torni a caure en l’ostracisme en què es va situar el 2011 en renunciar a presentar-se a les eleccions.

Comenta aquest article

PUBLICITAT