PUBLICITAT

Els petits plaers del dia

La vida ens regala petits plaers. Moments en els quals els sentits s’imposen i ens deixem portar per ells. Amb els anys, aprens a escollir aquells amb els que gaudeixes més, et fan sentir bé o amb els que d’alguna manera, t’identifiques.

A casa sempre ha arribat el diari La Vanguardia. Un dels primers records que tinc del meu pare és esmorzant a taula amb aquest diari obert. M’impressionava la grandària dels seus fulls, la quantitat de columnes i les diferents tipografies. I a poc a poc, aquest diari es va anar convertint en un objecte familiar, motiu de corredisses entre els germans per donar-li una ullada, i encara avui m’acompanya cada dia, en format paper. La forma de llegir el diari és quelcom de curiós. Perquè hi ha qui comença pel principi, d’altres per les esqueles, com feia l’àvia, o els esports i molts els que el comencem pel final. I aquest hàbit, en el meu cas té un perquè i es diu La Contra i Ima Sanchís. Aquesta secció la trobem cada dia, excepte els diumenges, a la contraportada de La Vanguardia. És un espai d’entrevistes que comparteixen tres periodistes, entre els quals hi ha l’Ima.

Des de fa disset anys, a través d’una conversa, ella ens convida a descobrir l’ànima i l’essència d’una persona. I ho fa amb la saviesa del que sap el que busca. Lluny de pretensiosos o intel·lectualment complexos debats, ella és capaç d’establir un diàleg amb l’entrevistat, des d’humilitat i el cor, sobre el que realment li interessa, entendre a l’ésser humà. I les respostes sorgeixen exactament des d’aquest indret tan íntim i personal. I així tots dos ens van transportant mitjançant un viatge interior, a entendre una mica més a l’ésser humà, és a dir, a nosaltres mateixos. I a tots aquests ingredients, se n’afegeix un que em sembla absolutament innovador i atrevit, l’esperança. Transcric unes paraules pronunciades per l’Ima, «...vaig decidir que si no era per donar esperança, no valia la pena escriure». Un posicionament valent dins del periodisme, que lectors i lectores com jo agraïm i aplaudim. Quan donar només la mala notícia, parlar constantment de la maldat humana o omplir pàgines amb notícies no contrastades és la pràctica habitual en determinats mitjans de comunicació, aquest oasi d’esperança, coherència i reflexió representa molts dies, una glopada d’aire fresc que ajuden a mantenir viva la il·lusió i la confiança en la humanitat, en les persones i en un mateix. A les entrevistes l’Ima no amaga res, cap situació, per molt cruel o injusta que sigui, però en totes imprimeix una mirada d’esperança que s’encomana. Ella opina que «un altre periodisme és possible, que una altra economia és possible i que una altra manera de fer al món, és possible». Jo estic totalment d’acord amb ella i li agraeixo aquesta mirada optimista i generosa cap a les persones i la vida. I perquè jo també penso que els nostres dies són la nostra vida en miniatura, desitjo seguir gaudint molts anys d’aquesta estona de reposada lectura, assaborint un periodisme compromès i sensible amb les persones per omplir la vida de bones estones.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT