Símbols
La naturalesa dels símbols és quelcom d’enigmàtic. Segons l’escriptor i pensador Albert Camus, el símbol supera sempre a qui l’empra i el fa dir en realitat més del que creu expressar, inversament però, alguns autors com A.Jodorowsky el descriuen com un mirall que es limita a reflectir la consciència de qui se’l mira. A través d’aquest joc d’analogies, paradoxes i correspondències, del que es veu i del que s’amaga, semblaria que el símbol se’ns enduu en el nucli mateix de la vida. La paraula símbol prové del grec, symbolon, que significa signe, contrasenya. A la Grècia antiga era costum partir un objecte, generalment un tros de ceràmica, per segellar un compromís entre diverses persones. Resultava ser el comprovant en certa manera d’una obligació adquirida. La idea de símbol comporta doncs la noció d’unió després d’una separació. En cert sentit exemplifica una clau que mena de la fragmentació a la unitat. La nostra naturalesa i la del món són d’ordre dual per tant estem condemnats a comunicar-nos a través de símbols. Hi ha dues menes de símbols, uns secundaris, diria jo, produïts per representar grups, cultures, ideologies i territoris; i uns altres primordials, els tradicionals, entroncats amb l’anomenada filosofia perenne, una hipotètica tradició que segons alguns estudiosos hauria donat lloc a les creences i religions que avui en dia coneixem. Són aquests darrers els que em fan escriure aquestes línies.
Un curiós tema de reflexió, em direu. L’incendi que va devastar la catedral de Notre Dame el passat mes d’abril i sobretot les reaccions d’uns i altres davant aquest fet luctuós, han estat les causes que m’han dut a interrogar-me sobre la força del símbol. I ara contemplant algunes de les imatges que corren per la premsa de l’espai de culte encara intacte, no em puc estar d’observar l’agulla, la famosa agulla desapareguda durant la Revolució, reconstruïda pel controvertit arquitecte Eugène Viollet-le-Duc i ara reduïda a cendres. Aquesta línia vertical que duia de la terra al cel i a l’inrevés, no era sinó una representació de l’Axis Mundi, un símbol universal, present en nombroses cultures. L’eix del món representa el punt de connexió entre el cel i la terra, el seu centre, i el podem trobar arreu sota la forma d’un arbre, d’una muntanya, d’una escala o bé d’una torre, entre molts altres exemples. Quan els ciutadans de París i de la resta del món manifesten el seu desig de què es mantingui l’agulla en el nou projecte, els seus arguments, com ara recuperar el perfil de l’skyline, em semblen fútils pretextes. Sospito que d’alguna manera les persones intuïm la força inherent d’aquests símbols universals, no cal haver-los estudiat, no cal haver-se’n interessat per captar el seu pes. Curiosament va ser en el decurs del mateix segle dinou, l’època de la restauració de la catedral, quan l’estudi dels símbols va conèixer una gran eclosió després de segles d’haver estat cultivat en grups de caràcter hermètic i iniciàtic. Hi va tenir a veure un moviment literari i artístic, el simbolisme, que va pretendre mostrar el món com un misteri per desxifrar. La poesia i la música es van erigir com a les seves formes artístiques predilectes, menystenint la representació de la realitat en benefici d’una visió més espiritualitzada. Aquest moviment va ser el clar precursor de l’estudi dels símbols, tasca que es perllongaria fins a la segona guerra mundial, moment en què molts somnis humanistes van quedar ferits de mort, colgats sota les cendres. Tanmateix els símbols no moren, el seu esdevenir és etern.