Un projecte que ens interpel·la
Diuen en història que les casualitats no existeixen. Però casualitat o no, les darreres eleccions a Andorra o a Espanya (ja siguin les generals, les municipals o les europees) m’han agafat treballant al diari. Per aquesta raó sempre he hagut d’escriure de la jornada electoral sense conèixer els resultats. I avui passa tres quarts del mateix, tot i que el tema que em proposo esbossar en aquestes ratlles, el d’Europa, no necessita massa de resultats sinó de reflexions més o menys encertades sobre els reptes i el futur del continent des del punt de vista d’algú que viu a l’altre costat de la Farga de Moles.
Com deia, ahir es va votar al Parlament europeu (i desconeixent encara si Puigdemont n’haurà estat el guanyador a Catalunya o si serà Junqueras el que obtindrà aquesta primera plaça) el que és evident és que a la Unió Europea, un projecte engrescador en tota regla, encara li queda camp per córrer. D’entrada, i tenint en compte que Andorra, juntament amb Mònaco i San Marino, haurà d’afrontar aquesta legislatura les negociacions definitives sobre si s’associa o no amb el club comunitari, tampoc està de més posar sobre la taula algunes de les característiques del club comunitari. Però parlem d’Europa. D’aquella Europa de la qual em parlaven de molt jove a l’escola quan el Patronat Català Pro Europa s’encarregava d’explicar la idiosincràsia del projecte que van bastir a mitjans del segle XX personalitats de la talla de Schumann, Adenauer o De Gaspieri. Però més enllà del romanticisme d’aquella unió d’estats que havien d’anar cedint sobirania progressivament el cert és que la ciutadania en general encara en sap poc d’Europa. En coneix algunes coses bàsiques. La lliure circulació de béns i persones i l’euro en serien els exemples més paradigmàtics. Tal vegada també els més encertats. Però Europa va molt més enllà del Tractat de Maastricht. Perquè el que s’hi decideix, el que s’aprova o no a l’Europarlament amb doble seu a Brussel·les i Estrasburg, té una incidència directa en tota la seva ciutadania. Sense anar més lluny quan la Unió Europea negocia un tractat de comerç amb un país tercer tots els 27 membres han de rubricar les condicions d’aquell acord, amb la qual cosa no és fàcil que Europa parli amb una sola veu.
Deia que a Europa s’hi decideixen coses que són crucials pel dia a dia de la seva ciutadania. I és cert. Només cal posar com a exemple la Política Agrària Comunitària (PAC), que d’altra banda gestiona una part importantíssima del pressupost de la UE. D’alguna manera les directrius que aplica Europa en el camp de la pagesia s’han anat millorant progressivament per aconseguir una economia més verda. O dit d’una altra manera, per primar el pagès com a principal gestor del territori i evitar, com havia passat abans (ignoro si encara passa) que els més beneficats per les subvencions fossin manta vegades grans terratinents procedents de l’aristocràcia.
De les coses positives que té la UE, que n’hi ha i són moltes, en destaquen també els fons comunitaris. Seria llarg de reproduir la quantitat d’obres públiques i d’intervencions en el món del coneixement que s’han realitzat amb l’ajuda dels fons Feder o amb altres projectes procedents de la política comunitària. Manta vegades també és veritat que molta població no sap que aquell pont que passa cada dia o aquell centre d’investigació que agrupa múltiples empreses de valor afegit s’han pogut construir gràcies a l’aportació europea. Seria lògic, doncs, que a l’hora d’inaugurar segons què es tingués més en compte, també, la presència d’alguna autoritat europea que pogués aportar relat a tot el que es fa.
Ara bé. Europa també té moltes mancances. I una és, sens dubte, la manera com ha abordat la crisi dels refugiats. I més quan un continent que ha patit també l’èxode de la seva ciutadania durant molts anys pels avatars de la història hauria de tenir molt més en compte el seu paper humà a l’hora d’abordar segons quins conflictes. Europa, doncs, podia fer molt més per intentar resoldre una crisi ja de per si complicada. Com a català també puc parlar en primera persona a l’hora de lamentar que el club comunitari no hagi dit ni piu quan s’ha empresonat mig Govern de la Generalitat i quan l’altre mig ha hagut de marxar a l’exili per preservar la institució. S’entén, en aquest cas, que el soci és Espanya i que els estats no es trepitgen els ulls de poll els uns als altres. Però entre bambolines segur que es poden dir moltes coses i remarcar moltes línies vermelles que un projecte com el d’Europa no hauria de sobrepassar mai. Ni permetre, tampoc, que cap estat dels 27 el traspassi.
Més enllà de tot plegat, però, Europa és un projecte que val la pena. I en val, amb tots els seus encerts i desencerts, perquè en definitiva correspon a la ciutadania intentar millorar-lo en cada oportunitat que es tingui. I la d’ahir ho era, evidentment. Personalment sempre he pensat que els lobbys tenen massa poder a l’hora d’aprovar lleis a l’Europarlament. Però com recordava recentment Carles Puigdemont en una entrevista al meu diari, els lobbys estan regulats. El problema, i tenia raó, radica en la distància entre les institucions europees i els seus ciutadans. Però malgrat això reivindicar Europa és avui més que necessari per millorar tot allò que encara no funciona amb precisió de rellotge suís. Perquè en definitiva la història d’Europa es construeix dia a dia i és un projecte col·lectiu que ens interpel·la.