PUBLICITAT

El vestit de núvia

Aquell matí es va despertar neguitosa. Va mirar al mar, des de la finestra de la cuina, i va submergir els seus pensaments en les aigües turqueses. Va tancar els ulls i els va sentir compassats, il·luminats per un sol que es filtrava brillant dins l’oceà. Només tres dies, i els seus somnis, anhels i desitjos més profunds s’instal·larien per sempre en els seus ulls, la seva boca i la seva pell. En Manuel havia sortit a pescar. A la tarda tornaria, i en tres dies es casarien. Imaginava el dia i la felicitat de celebrar l’amor que compartien. La Rebeca comptava les hores i els minuts que faltaven perquè arribés el dia, i amb una dolça emoció mirava el vestit de núvia. Ja eren les cinc, però aquella tarda, a la platja d’El Borrego, cap pescador va tornar. Ell li havia promès que tornaria i ella va anar a la platja a esperar-lo al dia següent i l’altre, i al tercer dia, el seu dia, vestida de  núvia, descalça i amb unes flors blanques al cabell, va sortir de nou a l’encontre del seu estimat. Amarrada al mar la mirada i els peus a la sorra blanca, s’hi va passar dies i nits. Els veïns li portaven menjar. Molts d’ells també ploraven la mort d’algú molt estimat que la turmenta tropical es va endur per sempre al fons del mar. En silenci, li deixaven fruita, respectant el dolor que la núvia sentia per la pèrdua d’un amor, que va ser la glòria. Fins que un dia, com el fum, va desaparèixer. Temps desprès va  tornar al poble, i al passar pel cementiri i veure les creus va pensar que el seu estimat Manuel descansava allà. El va buscar però no el va trobar. I quan el guardià del cementiri li va explicar que als que moren al mar, no se’ls hi enterra enlloc, la Rebeca es va tornar a trencar.
Aquest breu relat està inspirat en la història d’amor entre una dona de carn i os, la Rebeca Méndez, i el Manuel, un pescador de San Blas. Una història que va popularitzar el grup mexicà Manà l’any 1997 amb la cançó, En el muelle de San Blas. Però que segons ha assegurat fa pocs dies Blanca Letícia Suárez Méndez, filla de la Rebeca, no reflexa la  vida de la seva mare. Una vida que Blanca Letícia descriu plena d’amor, dificultats, il·lusions, desil·lusions i  passions. Una vida viscuda intensament i en la que l’amor, com ens succeeix a la majoria de les persones, és el gran motor. La Rebeca va patir per no poder aconseguir gaudir plenament de l’amor, i això la va portar a la desesperació. «Boja», li deien. 
I és que en general, ens costa ben poc jutjar i posar etiquetes a les persones que no actuen segons els estàndards socialment acceptats. I ho fem encara que no sapiguem el que ha viscut, la motxilla que porta a l’esquena; quines han estat les seves mancances, el patiment o els seus anhels. I  ho fem tot i que la persona no faci cap mal a ningú, ni a res. La Rebeca va ser valenta, va estimar i, tot i el dolor, no va renunciar mai a l’amor.
La seva filla, Blanca Letícia, va defensar amb tendresa i  vehemència  la colpidora vida de la seva mare «...tanta desil·lusió la va portar a embogir, si, però  d’amor. I d’aquesta bogeria, ningú resta exempt».  
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT