PUBLICITAT

Turisme insostenible

Fa pocs dies, una imatge va esdevenir viral: es tracta d’una fotografia feta per Nirmal Purja, que mostra el col·lapse de muntanyencs en el camí que condueix al cim més preuat de l’Himàlaia. I quan dic més preuat ho entenc en un doble sentit: preuat per l’exercici, la condició física, la competitivitat i el cost econòmic que requereix per part dels escaladors que es llencen a conquerir-lo, però també preuat pel seu valor natural, paisatgístic i d’altitud, que fan aquest indret únic al món. Ja fa temps, però, que s’ha denunciat la comercialització poc escrupolosa d’aquest tipus de viatges, com també la indiferència dels governs dels estats concernits per no entrar en la irresponsabilitat dels turistes que, sense tenir massa clares llurs limitacions físiques i amb poc respecte a la natura, s’aventuren en epopeies arriscant les pròpies vides –quan no les d’altres– i contribuint a malbaratar un entorn únic.


Aquesta realitat és també la que està patint Venècia, sotmesa a la incessant desfilada de turistes que arriben fins al cor de la vila, pel Canal de la Giudecca, mitjançant uns creuers monumentals que vomiten persones i més persones, a banda d’embrutar i destrossar la llacuna. Tres dies enrere un d’aquests immobles flotants sense control i amb la sirena a tot drap va causar un ensurt major a altres petites embarcacions i als habitants del centre de la ciutat, que van témer el pitjor. També podríem parlar de molts altres indrets on el problema és el mateix: falta de voluntat política per frenar un turisme perjudicial i manca de visió a llarg termini; voluntat mercantilista excessiva del guany pel guany immediat, i a qualsevol preu, dels empresaris implicats; i falta de sensibilitat i de cultura dels turistes, que privilegien també l’ara i aquí per damunt del demà.


El turisme descontrolat és una realitat d’avui que ens toca a tots d’una o altra manera i el nostre país no n’és una excepció. Cada cop més ens trobem, tant a l’hivern com a l’estiu, amb les muntanyes més saturades, amb accidents i necessitat de salvaments espectaculars, amb curses i competicions que un cop acabades deixen un rastre poc agradable de residus. Seguint el fil del raonament anterior, és probable que des dels estaments públics –amb la sensibilitat que ha demostrat el ministeri competent–  abans de qualsevol competició o esdeveniment turístic s’hagi de realitzar un estudi d’impacte ambiental, per tal de preservar al màxim l’entorn, però segurament això no és suficient.


Tenint en compte la dificultat de calibrar aquest impacte potser ja seria hora d’implantar una taxa turística, que permetés si més no compensar, en part o en totalitat, els efectes negatius derivats d’aquestes activitats a les nostres muntanyes (repoblacions, neteges, arranjaments...) i els usos o abusos dels nostres recursos naturals (aigua, residus...). Hi ha molts indrets del món, destins habituals del turisme, que van entendre ben aviat la necessitat de recaptar una taxa turística per compensar els usos sobredimensionats dels seus recursos naturals i patrimonials. Aquesta proposta ha sorgit en diferents plans parroquials, en programes polítics i també en l’estudi sobre la Marca Andorra; no es tracta d’estratègies descabellades, si tenim en compte i reflexionem sobre la nostra situació en èpoques punta de visites turístiques.


La taxa en si tampoc és la panacea però, bàsicament perquè en paral·lel s’ha de dur a terme una comunicació de cara als turistes per alertar, explicar i sensibilitzar sobre les bones pràctiques i els bons usos del nostre entorn, però també realitzar un control i una coerció per tal de limitar i castigar les infraccions, quan n’hi hagi.


Els més joves semblen estar molt al cas de la degenerescència del nostre planeta i es mobilitzen pel canvi climàtic, com ho demostren al moviment Fridays for future, però no és suficient. Nosaltres també hi hem d’aportar el nostre gra de sorra, localment i globalment. ¿Imagineu una terra sense cap recó natural, sense cap monument preservat, amb figures que recreen especies desaparegudes, uns mars plens de plàstics i d’escombraries, una atmosfera deixalleria plena de satèl·lits i de residus incontrolats? Jo no ho vull imaginar, prefereixo creure en la nostra intel·ligència, perquè la bellesa del món segueixi formant part del gaudi de la nostra vida. 
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT