PUBLICITAT

Homenatge als arxivers i als historiadors

Dijous de la setmana passada vaig tenir l’oportunitat de presenciar en primera fila una festa acadèmica ben interessant: la investidura com a doctor Honoris Causa de Monsenyor Sergio Pagano, responsable dels arxius secrets i no secrets del Vaticà, i de Carme Batlle Gallart, historiadora medievalista molt reconeguda, actual directora de la revista Urgèl·lia, editada pel bisbat d’Urgell. Com l’amable lector haurà deduït, la meva presència en aquest acte no es devia a Monsenyor Pagano,  sinó a la meva  estimada cosina Carme Batlle. La concessió de l’honor era feta per l’«Ateneu Universitari Sant Pacià», entitat definida per les tres facultats ubicades al Seminari Conciliar de Barcelona. L’acte estava presidit pel Gran Canceller de l’Ateneu, el cardenal de Barcelona, Joan Josep Omella. També en llocs destacats hi eren presents, l’arquebisbe Joan Enric Vives i entre altres sacerdots urgellencs, Josep Maria Mauri, vicari general i delegat permanent de la Mitra. 

Personalment, què puc destacar d’aquest acte? L’èmfasi en la reivindicació decidida del món dels arxivers, feta pel defensor de la concessió del doctorat de la professora Batlle, el director dels arxius diocesans  barcelonins, Josep Maria Bonet. Des de la seva rica experiència personal ho va deixar ben clar: els arxivers constantment construïm –com les abelles dins el rusc– els nius o dolls informatius on els investigadors venen a pouar (...) aquests s’emportaran la glòria i no nosaltres. Per sort pel prestigi de la seva defensada, hi afegeix tot seguit: ens dona un generós exemple la Dra. Carme Batlle, que, tot i no ser arxivera, s’ha identificat tant amb els arxius i amb el treball específic que ha realitzat amb nosaltres, que la considerem que forma part d’aquesta família tan callada i sacrificada. El públic vinculat a la interessada respira més relaxadament; no el veig, però me l’imagino, l’ample somriure del Benigne Marquès, arxiver diocesà d’Urgell i estret col·laborador de l’homenatjada. Fins i tot, el cardenal Omella esbossa un curiós somriure curial en comprovar que el seu arxiver abandona el to reivindicatiu i deriva cap a la necessària laudatio. 

Té la seva gràcia que, en aquest cas, la concessió del doctorat de l’Ateneu Sant Pacià requerís un permís especial de Roma per la condició de gènere d’una historiadora femenina. Coses de la tradició eclesiàstica. La Carme, que ostenta en el seu brillantíssim bagatge acadèmic més de 200 obres publicades, centra la seva lliçó en els seus darrers treballs sobre els jueus de la Seu i les seves nissagues més representatives. La seva intervenció, la seva lectio, és molt interessant, pacífica –malgrat algun que altre progrom pirinenc centrat a Puigcerdà– i  en contrast obert amb la que acabava de fer l’arxiver vaticà, el Sr. Pagano.

La veritat és que Monsenyor Pagano, disposa d’un aspecte digne d’un príncep de l’arxivística, dotat d’una complexió forta completada amb una noble testa, de faccions molt vitals tirant a rogenques; una combinació perfecta entre els papers tenyits de temps i la pràctica d’una gastronomia selecta. Nomenat bisbe pel papa Benet XVI,  és el custodi d’una documentació que sortirà properament a la llum: els fons documentals del papa Pius XII, el període que va de 1939 a 1958 i que comporta la revelació de nombrosos fets històrics relacionats amb la Segona Guerra Mundial i, a casa nostra, la repressió franquista. Pagano, fent honor a la seva imatge, va fer un parlament vigorós, reclamant serietat a la concessió de doctorats cum laude, que en alguns casos, que cita, estant basats en fets falsos o mal interpretats. Sentint les rialles dels meus veïns, vaig lamentar profundament que el meu italià fos tan lluny de la comprensió íntegra de les ironies de l’arxiver més important del món.

No voldria tancar aquesta ressenya sense unes consideracions sobre el cardenal Omella, el Gran Canceller de l’Ateneu de Sant Pacià. Home de la confiança directa i personal del Papa Francesc encarna, en la meva opinió d’ovella extraviada, una personalitat allunyada de l’elitisme intel·lectual dels grans universitaris catòlics. Mantenia una actitud clara de cap absolut de la reunió, però a la vegada insinuava, gestos, rictus facials,  la seva distància amb plantejaments teòrics que no poguessin ser ben compresos pels fidels en general. Un aspecte volgut d’home de poble, contradit per la fermesa d’una autoritat emanada de la institució de la diòcesi metropolitana i del fil directe amb Roma. 
 

Comenta aquest article

PUBLICITAT