PUBLICITAT

Les músiques (i les cançons) que ens expliquen

A la versió cinematogràfica de Soldados de Salamina de Javier Cercas hi ha un moment brillant. El soldat republicà que es va trobar amagat el dirigent falangista Sánchez Mazas després que fugís del Santuari del Colell va fer els ulls grossos i va dir als seus companys que allí no hi havia ningú. El mateix soldat és el que David Trueba retrata instants després a la pel·lícula ballant Suspiros de España agafat al seu fusell sota la pluja grisa d’aquella Girona dels darrers instants de la Guerra Civil. Segurament aquell és el moment més brillant de la pel·lícula basada en la novel·la de Cercas. I és que la música té un efecte gairebé demiúrgic sobre l’espectador en aquells moments de tragèdia. Aquell pas-doble, doncs, que tothom ha pogut escoltar alguna vegada de la veu privilegiada de l’enyorat Moncho, dóna la idea de la importància de la música en la vida. I encara diria més. Perquè el paper de les músiques, que tothom té en algun racó de la seva memòria, explica en gran part la biografia de tothom.

Avui m’ha semblat adient parlar de músiques. I m’ho ha suggerit, precisament, la notícia que Andorra Telecom posarà a la seva línia d’espera composicions de músics i intèrprets del Principat. D’entrada és una decisió per aplaudir i no només per la promoció que significarà pels grups seleccionats sinó també perquè farà més agradable el temps d’espera al telèfon. I és que majoritàriament les institucions i empreses que acostumen a servir-se d’aquesta deferència mentre el client o el ciutadà espera ser atès no es destaquen massa per la seva originalitat i en manta ocasions es recorre a la música enllaunada.

Però tornant al tema que inspira aquest article, no està de més recordar que la música ens explica més o menys a tots d’una manera o una altra. Qui sinó en escoltar una cançó no haurà recordat algun instant important de la seva vida? Recordo que Tatiana Cisquella, una excel·lent periodista de Catalunya Ràdio que va morir prematurament fa uns anys, explicava que la raó del seu nom procedia d’una cançó. Segons relatava llavors la també col·laboradora de l’Ara, els seus pares es van conèixer mentre sonava una cançó titulada Tatiana i aquell va ser el motiu del seu nom.

En el camp de l’amor són moltes, també, les cançons que ha cantat (i recordat) una generació. Potser la gent més gran parlaria de Brassens. És possible. Però com recordava el malaguanyat Moncho en un concert de tribut a Joan Manuel Serrat, hi ha segurament una cançó d’amor que ha fet fortuna i que ha tingut tant o més recorregut que la del cantant francès. I aquesta cançó és Paraules d’amor, un tema del cantautor del Poble Sec que ha traspassat fronteres i que es taral·leja aquí i més enllà de l’Atlàntic en els nombrosos concerts que Serrat ha fet (i encara fa) a Europa i Amèrica. Sense moure’ns d’aquest camp (el de l’amor) també es podria citar una cançó de Lluís Llach que ha seduït el seu públic. I encara que del cantautor de Verges sempre se cita L’estaca (i amb raó, és clar) n’hi ha una altra de cançó que s’ha fet un nom en aquest àmbit. Si em dius adeu podria entrar, també en aquesta rèmora de temes que han passat de pares a fills i que encara es continuen cantant.

I com que cada casa és un món i cada territori té, també, les seves cançons, no està de més recordar determinats temes que han triomfat en algun o altre indret dels Països Catalans. Sense anar més lluny tothom que hagi anat alguna vegada a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent sabrà que a més dels cursos, conferències i taules rodones que s’hi fan hi ha dues coses tant o més importants: els porrons de muscat i les festes que s’improvisen cada nit al Liceu Renouvier. I allí, enmig del pati de l’escola, cada nit sona aquella tonada d’«Au, vinga, vinga, vinga, arriba la Trinca, Trinca, Trinca, per salvar, la humanitat». El grup de Josep Maria Mainat, que enguany ha rebut la Creu de Sant Jordi, és un dels clàssics de les nits de Prada. Més enllà de la serralada que separa la Catalunya Nord de la Cerdanya i l’Alt Urgell també hi ha cançons que s’han fet un lloc en les festes majors i concerts que es programen en els mesos d’estiu. Posant el focus en les terres de Ponent (tant se val si el grup és de Lleida o de més enllà de la Panadella) hi ha una cançó que ja s’ha convertit en imprescindible en els repertoris musicals: Som de l’Oest. Aquest tema del Pardal Roquer, un himne de les terres de Ponent en tota regla, ha fet fortuna des de fa uns anys i ja és estrany assistir a algun concert sense que acabi sonant de matinada. Deia que cada territori té les seves cançons. I això ho he pogut comprovar a la Costa Brava, on les ballades que es fan al Passeig Cypsele de Llafranc, molt a la vora del mar, acaben sempre amb la sardana Girona m’enamora, un tema que també serveix com a colofó als concerts de la Selvatana.

Parlar de Girona i d’aquelles terres em serveix per acabar aquest article perquè a Calella de Palafrugell, a molt pocs metres de Llafranc, cada estiu s’hi celebra la tradicional Cantada d’Havaneres. I a la terra de Josep Pla, com a cada territori, també li correspon una cançó. Gairebé amb tota seguretat no hi ha un altre lloc més adequat per cantar l’havanera que va escriure Ortega Monasterio i que culmina cada cantada entre el rom cremat i la cadència suau de les onades que arriben a la Platja del Port Bo: El meu avi. És ben bé, doncs, que cadascú té la seva cançó i cada indret del país, també.

Comenta aquest article

PUBLICITAT