El «govern de cooperació»
En la política espanyola no cessen les sorpreses des de fa quatre anys. Els diputats acaten el càrrec amb fórmules noves i les combinacions per fer governs s’han multiplicat, així que a fenòmens nous, un nou llenguatge. Dimarts, el «govern de cooperació».L’expressió l’ha anunciat el líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias, a l’assegurar que és la proposta amb la qual el candidat a la investidura i president del Govern en funcions, Pedro Sánchez, li ha plantejat arribar a un acord. Un què? Un «govern de cooperació». I què és això?
A Espanya, almenys, no hi ha precedents, però això és fàcil perquè en els consells de ministres sempre ha estat representat un sol partit: el PP o el PSOE, per ser més exactes. A Europa el que hi ha són governs de coalició, i uns quants, i és just això el que reclamava Iglesias. Atès que els socialistes no sumen per si sols, atès que els seus 123 escons no permeten tirar endavant la investidura, necessita com a mínim els 42 de Unides Podem. Què millor que acordar llavors un govern de coalició perquè Sánchez segueixi, és l’argument del líder de la formació «habitada».
Una mica de context per entendre-ho: a aquesta reclamació d’Iglesias, que dilluns va reiterar, el PSOE respon que no.
En aquest ambient estrany s’ha celebrat la primera reunió de la ronda de contactes que Sánchez va iniciar ahir per sondejar els suports que tindria arribada la sessió d’investidura.
Iglesias, en ser el primer a sortir en conferència de premsa, va avançar la fórmula que pot quallar: el «govern de cooperació». Ho va explicar així: «Ens han proposat començar a treballar per un govern. Govern conjunt, de cooperació, de coalició... És el de menys. L’important són els continguts, construir un govern plural per afrontar els grans reptes d’aquest país». Va prosseguir: «Per a nosaltres, un govern conjunt és un govern conjunt, se li posi el nom que se li posi».
Després d’ell, davant els mitjans, la portaveu del grup socialista al Congrés, Adriana Lastra, també portaveu de Pedro Sánchez al dia d’avui, va considerar que aquest anomenat «govern de cooperació» és un enginy apte perquè hi hagi entesa entre les dues forces progressistes més importants del país.
Els adjectius que la diputada asturiana va enumerar després potser ajudin: «Plural, obert, integrador, incloent i representatiu de les diferents sensibilitats».
Les explicacions, de sintaxi més complexa, van venir després: va advocar per ser «nous i innovadors» i per «començar a explorar» la possibilitat d’un Govern obert amb «fórmules diferents a les conegudes fins ara».
Però els periodistes no vam quedar convençuts. Eixamplar tant el camp del que és probable té aquestes coses. De fet, a Lastra, en la seva segona roda de premsa del dia, se li va preguntar novament què és un govern de cooperació i va respondre que ja havia respost.
El líder del PP, Pablo Casado, va reconèixer el seu estupor i, sense que ningú li preguntés, va definir el govern de cooperació com «un nou gènere parlamentari i administratiu», que és com dir poc o dir res.
Així que en un concepte nou, en un nou llenguatge, rau ara mateix el gruix de les opcions de Sánchez per seguir sent president del Govern.
D’un govern de cooperació o de coalició o conjunt o...